Un pallasso és un home que, amb la cara enfarinada i barret cònic, fa papers còmics en les representacions de circ. Això diu el diccionari, i caldria afegir que també hi ha dones pallasso. I no ho dic de manera pejorativa. L’ofici de pallasso, penso, ha de ser difícil. Això de fer riure i no caure en el ridícul més espantós pot ser molt complex. Admiro aquests i aquestes que es calcen el nas de vermell, i van a llocs en guerra, violència, per treure el riure de la canalla (i no tan canalla)... admiro aquelles i aquells pallassos subversius com Jango Edwards... i prou. No tinc cap gram d’empatia envers aquesta gent que volen fer riure, van maquillats del seu pitjor enemic, es mouen d’una manera gens normal, parlen d’una forma... parlen? Es donen mastegots a tort i a dret, tracten la canalla (i no tan canalla) com si fossin imbècils... Més aviat em provoquen molta ràbia, sentiments i actituds violentes, ganes d’insultar i ofendre, odi irracional; veig un pallasso i deixo de ser jo!!

La coulrofòbia, coneguda com la fòbia als pallassos, és una de les més comunes, conegudes i estudiades per molts terapeutes. Un estudi de la Universitat de Sheffield de l’any 2008, fet amb 250 nens d’entre 4 i 16 anys, determina que tots sentien certa antipatia pels pallassos. Una explicació podria estar en el maquillatge excessiu, que no permet veure la seva expressió facial real; i també s’apunta un possible component biològic dins la família: que algun germà o altres terceres persones haguessin patit alguna mala experiència amb algun pallasso. Ah! I el cinema tampoc ha ajudat gaire, mostrant sempre uns pallassos més sàdics que inquietants, més donats al descarnament i esbocinament de cadàvers... l’infecte Pennywise (It); l’heràtic Art the Clown (Terrifier); els dos pallassos gelosos i venjatius de Balada triste de trompeta; uns pallassos extraterrestres, faltava més, arribats a la Terra disparant crispetes a Clowns asesinos. A Locos por el circo hi ha un petit canvi: el pallasso no fa por, la pel·lícula tampoc, només indueix al més paorós crim... es capaç de barrejar el món pallasso amb música i ball! A la foguera... hi ha altres incursions dels pallassos al cinema, fins i tot James Stewart va encarnar-ne un a El mayor espectáculo del mundo. I així s’han incorporat als personatges de caràcter terrorífic, abans encarnats per fantasmes, bruixes i bruixots o els morts vivents, altrament anomenats zombis. Ara, els fantasmes no espanten ningú, les bruixes i bruixots són màgics i entranyables, i els zombis ja comencen a avorrir. I els famosos Los payasos de la tele? Què direm de Gaby, Fofo, Miliki, Fofito i Milikito? Van perdurar per tenir una conducta més simpàtica, i el seu escàs maquillatge els feia més propers. I també sabien riure’s d’ells mateixos. Ah! Recordeu un anunci televisiu de detergent on sortien dos pallassos vestits amb uns colors tan estridents que feien mal als ulls. Un rentava la seva roba amb el detergent publicitat, i l’altre amb un detergent sense marca. Evidentment, el vestit rentat amb sabó anunciat conserva la lluentor dels colors. L’altre, sense marca, quedava tot esblanqueït. El rumor deia que aquest pallasso descolorit, víctima d’un atac de gelosia, va matar l’altre pallasso, el lluent. Em dirigeixo al pallasso esblanqueït i li dic: “Amic meu, la venjança no ha acabat, mira com ho tenen els americans...”