Fa temps que no faig un nou capítol de pel·lícules amb títols ridículs. Títols d’aquells que fan riure i no conviden gaire a anar al cinema. Us asseguro que són reals, les pel·lícules existeixen, no hi ha res inventat. 

Iniciem el recorregut amb Mátame, tengo frío, una pel·lícula italiana de l’any 1966, amb Monica Vitti i un insípid Jean Sorel. Aventures kitsch, estafes i molta coloraina seixantera. Ah! La van oferir, fa anys, a Telemadrid... així van. 

No todo el mundo puede presumir de haber tenido unos padres comunistas, França, 1993. Fa una descripció i anàlisi de la decadència del comunisme a l’estat francès des de l’any 58. Amb la sempre interessant Josiane Balasko, no mereixia un títol tan lleig. I és la traducció literal del títol francès... 

Mientras arden las fallas, Espanya, 1928. L’incloc, més que res, per ser una estranya desconeguda mostra del cinema mut espanyol. Un film precursor del documental amb ficció, venuda com un reportatge cinematogràfic d’escenes valencianes. Si la podeu recuperar, pareu atenció a l’escena en què apareix la famosa banda El Empastre, molt còmica.

Loquilandia Olímpica, França, 1972. Encara amb l’esperit olímpic emprenyat, aquí hi ha una mostra de com el títol fa honor a la pel·lícula. Protagonitzada per un grup anomenat Les Charlots, es fa un producte realment insofrible. Els primers minuts de metratge són, de veritat, una escombraria filmada. Sí, ho he vist i no tinc perdó...

Ni se lo llevó el viento, ni puñetera falta que hacía, Espanya, 1981. Un fotògraf de bodes, batejos i comunions somnia a ser un gran fotògraf. Desconeguda i estranya mostra d’un cine inclassificable. Elenc interpretatiu d’un nivell que voreja el ridícul. L’inici és, realment, de molta pena.

Las mujeres los prefieren tontos, Espanya/Argentina, 1965. Comèdia d’adulteris i molts intents d’assassinat. He dit comèdia per dir alguna cosa, però del poquet que he vist, ni somriure he pogut. I si el títol tingués raó, potser molts no estaríem sols... aquí ho deixo.