Fa uns dies llegia una notícia a La Vanguardia que em va encuriosir: “Un error en uns robots aspiradors xinesos permet a hackers insultar els seus propietaris.” Uns experts en seguretat advertien que els atacants haurien accedit a funcions de l’aparell, sense el coneixement de l’usuari, fent servir tant les càmeres com els micròfons dels dispositius. D’aquesta manera poden emetre, controlats remotament, insults i comentaris racistes. I també empaitar les mascotes de la casa. Us imagineu engegar la famosa Roomba i que, després d’un tomb, s’encari cap a vosaltres tot dient, amb veu sepulcral: “Marrà malparit, escombra alguna vegada!!!”; que vagi sota el llit i exclami d’una manera poderosa: “Menyspreable ruïna humana, la pelussa no va sota el llit!!!”; què s’entesti a empaitar el gosset o la gateta, i amb veu d’ultratomba cridi: “Monstre maleït, treu el canari de la gàbia, no en deixaré ni les plomes!!!”. Aquesta notícia va firmada per un tal “Agències”, i això em fa pensar què hi pot haver de cert, o no. Si més no, oi que pot ser divertit? 

El cinema, però, ha tret molta renda dels robots, Androids, Sintètics, Replicants, i altres andròmines d’aspecte humà i conducta... humana. Des de la primigènia Maria de Metrópolis (1927), fins a la recent incorporada Roz de Robot salvaje (2024). I benvinguda sigui aquesta Roz, un robot en femení i amb veu femenina. La paritat de gènere ha arribat al món robòtic!! Anem trencant tabús. N’haurem de dir una robot, o, simplement, robota? Sí, sona lleig. Recordo una Eva, del film WALL·E (2008), que primer sembla una mica feréstega i amb un caràcter explosiu. Per acabar amistançada (d’amistat, no fotem) amb el simpàtic i esporuguit Wall·e. També tenien bon caràcter màquines robòtiques com els entranyables C-3PO i R2-D2 dels inicis d’Star Wars; vulnerables a la vida i la mort com els de Robot Dreams; un robot colossal i un cant a l’amistat a El gigante de hierro, amb nen i plors incorporats; un tonto, insofrible i entranyable número 5 a Cortocircuito; fins i tot podríem incloure aquell enorme Mazinger Z i la seva companya Afrodita (la punyetera paritat), que alegrava les tardes a tots aquells que, llavors, portaven pantalons curts i els genolls pelats.

Però, majoritàriament, aquestes ànimes de metall acostumen a ser malcarats, violents, malparits, facinerosos i dolents. Recordeu aquella vil maquineta anomenada HAL 9000 de 2001: Una odisea del espacio?; tota la tropa de Yo, robot, on es passaven les lleis d’Asimov per l’entrecuix?; aquella massa de músculs toixa dita Terminator, que no saps si ve del futur, si som al passat, si era un actor o també una màquina, parenta de les màquines de tabac?, i aquell robot policia de Robocop, amb ànsia de venjança i, també, un vocabulari digne de ser estudiat?; i aquell sintètic de la saga Alien, professionals al primer cop d’ull. Al segon cop d’ull, també professionals, però d’una altra manera?, i ànimes de metall a, precisament, Almas de metal, on uns robots d’un parc d’atraccions es rebel·len i campen com volen liquidant visitants i tot el que es mou?

I, és clar, vull recomanar-ne una amb robot. Es diu Un amigo para Frank, on un ancià amb problemes de memòria (sí, Alzheimer) i que viu sol, rep del seu fill (que el visita poc o gens) un robot per fer-li les feines de casa i, també, molta companyia. Però, vatua l’olla, l’ancià és un antic lladre de joies i, amb astúcia i molta tossuderia, es dedica a ensinistrar el robot per al seu profit. Frank és el grandíssim actor Frank Langella.