La dana, acrònim de Depressió Aïllada en Nivells Alts, és també coneguda com gota freda, i és un fenomen meteorològic que es produeix quan una massa d’aire fred es desplaça cap a les capes altes de l’atmosfera i queda aïllada de la circulació general. Aquesta situació crea una inestabilitat atmosfèrica que pot desencadenar fortes pluges, sovint torrencials, en zones concretes del territori. Tant a la península Ibèrica com a les illes Balears, la dana és especialment freqüent durant els mesos de tardor, quan la temperatura de les aigües del mar Mediterrani és encara elevada afavorint així l’evaporació i l’augment d’humitat en l’aire. Quan es forma una dana, l’aire fred a les capes altes entra en contacte amb l’aire càlid i humit de les capes baixes, generant d’aquesta manera una condensació ràpida, i produint per tant precipitacions molt intenses en un curt període de temps. Això pot provocar inundacions sobtades, crescudes de rius, esllavissades i altres fenòmens de risc per a les persones, infraestructures i cultius. Per aquesta raó, la dana és considerada un fenomen perillós i imprevisible que, a més, sovint es veu agreujat per la variabilitat climàtica i els efectes del canvi climàtic.

En les darreres dècades, s’ha observat un increment en la intensitat i freqüència de les danes, amb episodis més extrems que cada cop afecten una àrea més gran de la Península. Recordo encara perfectament i com si fos avui les inundacions de 1982. Els aiguats de la conca del Segre es van produir entre el 7 i el 8 de novembre del 1982 arran de les pluges que van caure i que van culminar amb el desbordament del riu Segre. Recordo estar dormint tranquil·lament i ens van pujar a avisar que havíem de marxar perquè l’aigua ja arribava a la plaça (llavors jo vivia parcialment a Tiurana, població que tenia riu i que va desaparèixer sota les aigües del pantà de Rialb) i en aquell moment no sabíem què fer, què agafar, recordo que vam agafar els gossos i jo tenia un gat i és l’únic que portàvem a sobre. Si bé les inundacions del 1982 ja van ser esgarrifoses i dramàtiques, doncs les riuades van deixar si mal no recordo 14 víctimes mortals, carreteres tallades i ponts enfonsats i van suposar una important crisi econòmica, la dana de València supera en escreix l’horror d’aleshores.

Admeto que com a persona PAS (persona d’alta sensibilitat), totes aquestes coses m’afecten potser molt més que a moltes persones, emfatitzo molt amb les víctimes i no puc evitar posar-me a la seva pell. No puc deixar de pensar en els drames personals, uns més greus que altres, però drames al capdavall que viuen totes aquestes persones. Drames, que segurament molts, si més no els més importants que són les vides humanes, es podrien haver evitat si les coses s’haguessin fet com cal. La gestió de tot el referent a la dana és nefasta en grau superlatiu des del primer moment. El fet més greu, fer cas omís de les recomanacions de l’AEMET (Agència Estatal de Meteorologia), que feia dies que avisava que aquella setmana es podria produir una dana i que van donar la primera alarma a les 6:45 hores del dimarts 29 d’octubre; cada pocs minuts l’AEMET i la Confederación Hidrográfica anaven enviant avisos i a les 7:31 hores l’AEMET va elevar a vermell el risc a la zona interior nord de la província, però no va ser fins passades les 20:00 hores (gairebé 14 hores més tard) que la ciutadania va rebre els avisos als mòbils, quan molts ja estaven amb l’aigua al coll i molts ja havien perdut la vida. Fins i tot les Autoritats Portuàries a les 7:00 hores del dimarts 29 d’octubre van decretar el tancament del port.

En pocs minuts, cap allà les 18:30 hores van començar les inundacions. Si el foc és esgarrifós, com bé diuen el foc té aturador, però l’aigua no, l’aigua ha de passar i si no pot per la seva llera es fa camí i passa per sobre, per sota i per tot arreu. La remor que fa l’aigua, quan baixa sense control i a tota velocitat fa feredat. Ho arrossega tot. Hem d’admetre que la política de boscos no és per res adequada; els boscos estan bruts i plens de rames que dificulten la lliure circulació de l’aigua; després els homes volen fer-se seu el que no els correspon, prenent espai al mar, edificant cada cop més endins, o ocupant llocs que li pertanyen al riu i que de tant en tant ens recorda que es seu, a vegades a un preu exagerat com el cas de València que segons xifres oficials ja són 216 morts.

Per a mi, una molt mala gestió també ha estat i és la manca de transparència informativa, perquè segurament no soc l’única que es pregunta com és que no creix el número de morts si hi havia 1.900 desapareguts, que miraculosament han passat a ser només 89. Sigui com sigui, la vida de milers de persones ha quedat totalment capgirada i més d’un ho patirà a posteriori quan s’adoni de la magnitud de la tragèdia. Poca cosa més de tot el que fa el poble podem fer, només enviar tot el nostre suport, la nostra ajuda en la mesura que sigui possible a cadascú i tenir-los presents no només ara perquè això serà llarg. I també voldria tenir un record per als milers d’animals que hauran perdut la vida, o als seus companys. Ànims i força València.