Una guerra normalment és un conflicte armat o bèl·lic, i sol ser una lluita armada entre dos grups més o menys organitzats que estan disposats a fer ús de la força fins a la barbàrie i de la manera més cruel per tal que es reconegui el seu poder. Habitualment se sol donar entre dos estats com ara les guerres entre Rússia i Ucraïna, o entre Israel i Palestina. Per tant, podríem dir que una guerra és un enfrontament entre dos grups de caràcter destructiu. Actualment i per fer-ho més light en solem anomenar conflicte, pensant que si suavitzem la paraula li traurem la connotació d’horror, brutalitat i crueltat. 

Però una guerra és també un tipus de violència política. En els darrers mesos, Esquerra Republicana (Catalunya ja fa molt que la va perdre) està immersa en una tempesta política interna, que ara ha esclatat però que ja fa molt temps que existia, i ara que ningú es faci el sorprès. La formació històrica, abans coneguda pel seu lideratge en la lluita per la independència (tot i que jo sempre he dit que Esquerra eren els més processistes de tots); la seva defensa de les polítiques progressistes (que ja hem vist que potser no ho eren tant), ara està lluitant per mantenir la seva unitat interna que molt em temo no cal que lluiti gaire perquè el mal ja està fet i ja se l’han ben carregat.

I ara es parla per tot arreu obertament de “guerra interna” dins del partit, amb tensions creixents entre diferents bàndols i amb visions diferents de com hauria de ser el futur polític tant d’Esquerra Republicana com de Catalunya. Però les tensions d’Esquerra no són pas un fenomen recent, sinó que tenen arrels en les diferents etapes del procés independentista català. Després del referèndum de l’1 d’octubre del 2017, el partit es va veure enfrontat a reptes complexos, tant en l’àmbit polític com en el judicial, amb l’empresonament d’alguns dels seus líders, junt amb companys d’altres formacions, amb Oriol Junqueras inclòs.

Un dels detonants que sortís a la llum pública aquesta lluita interna va ser quan es va fer públic que els cartells contra els germans Maragall per l’Alzheimer havien sortit del si del partit. La direcció d’Esquerra Republicana, que segons sembla feia mesos que sabia d’on havien sortit els cartells, no va compartir aquesta informació amb els Mossos, que veient d’on havien sortit tampoc és d’estranyar. 

I els abans vells amics han acabat protagonitzant una mena de “guerra civil”, una guerra fratricida en la qual els militants s’han vist obligats a prendre part per un o altre, com quan en un divorci fan triar els fills entre la mare o el pare. I com en un divorci, mai res tornarà a ser com abans, i moltes abraçades (que a mi m’ho havien semblat sempre) ara prenen un caràcter de traïció que Judes al seu costat era un aprenent. I ara, Oriol Junqueras encapçala una candidatura per seguir liderant el partit, que més valdria que no el seguís liderant també us ho dic, perquè aquest senyor ara resta més que suma, i la Marta, la Rovira, suposadament s’aparta de la política però presenta una candidatura dels seus afins, i la guerra, si més no per dialèctica i per al·lusions s’intensifica cada cop més i fa uns dies Junqueras va carregar contra els partidaris de Marta Rovira dient que l’havien volgut enterrar abans d’hora i que aquests, els roviristes, traeixen els principis del partit. I ho diu ell que si Lluis Companys o Francesc Macià aixequessin el cap tornarien a morir de vergonya aliena en veure com han dirigit el partit i com han traït els seus principis i idees, tant els junqueristes com els partidaris de Marta Rovira. I ara diu que ell no en sabia res. Doncs té un problema, perquè no ha volgut deixar mai la presidència i se suposa que hauria d’estar al cas del que passa i es cou dins del partit. I com passa amb totes les guerres o divorcis mai guanya ningú, tots hi perden, uns més que altres, però tots hi perden. Que Déu s’apiadi d’Esquerra i trobi un líder que retorni als seus principis originals.