Topuria: Matador és un documental al voltant d’Ilia Topuria, campió del món d’arts marcials mixtes. I això què és? Baralles en què barregen cops de puny i puntades de peu, dins un quadrilàter que sembla una gàbia. Aquest documental, ja als cinemes i a la plataforma Movistar+, barreja entrenaments, esforços i sacrificis amb alguna que altra declaració d’aquest senyor. Un documental sincer i de fàcil visió. El que ja no és tan fàcil, almenys a mi em va costar, és pair les asseveracions i els pensaments d’aquest individu. Una simple mostra: “Aquest esport no és violent, no hi ha mort ningú. No és com la Fórmula 1, les motos o el futbol.” “El meu pròxim rival ja està mort. (?)” Amb tots els respectes per a aquest esport (soc magnànim), no he sentit ni una sola veu que protesti per aquesta incitació a la violència, ni de la pobra capacitat intel·lectual d’aquest esportista. No dic que s’hagi de prohibir, ni molt menys. Jo l’he vist, i sé que té el seu públic, i la llibertat d’expressió existeix. I d’aquí el dret a opinar. Ara, si voleu riure i posar-vos vermells amb les opinions d’aquest lluitador, mireu de trobar la seva “entrevista?” a El Hormiguero amb Pablo Motos.

La podeu cercar, ràpid, a YouTube. Us dic de veritat, que el nivell d’intel·lectualitat és tan gran que fa agafar ganes d’envair Andorra. I no en té cap culpa... Andorra.

Tot això ve a tomb per la polèmica que es va generar al festival de cine de Sant Sebastià, amb la presència del film Tardes de soledad, de l’inefable Albert Serra. Un documental en el qual Albert Serra ofereix la seva visió de la tauromàquia, mostrant la litúrgia del torero Andrés Roca Rey abans, durant diferents corrides (em diuen que en català n’he de dir curses, però em sembla ridícul) de braus, un documental difícil i arriscat, diuen, molt plàstic, exquisidament fotografiat i brutalment il·luminat. Albert Serra, creador molt personal, una de les figures més valorades i respectades dins el cinema europeu, no pren partit de si l’espectacle dels toros és criminal o no. Això li tocaria a l’espectador. Uns dies abans de començar el festival de Sant Sebastià, gent del partit animalista PACMA van aixecar la veu i van demanar la retirada d’aquest documental argüint la violència exercida contra un animal desvalgut i etcètera, etcètera... Dies abans, he dit, de començar el festival. La pel·lícula encara no s’havia vist enlloc, i els del PACMA ja la volien prohibir... No valdria més, gent del PACMA, que vetlleu pels vostres votants? I no faré un acudit fàcil, que seria lleig. La pel·lícula, que jo no he vist, s’ha emportat la Concha d’Or del festival, amb una decisió gairebé unànime del jurat. Aquesta expressió “gairebé unànime” la va proferir la presidenta del jurat. I dic jo, si és unànime és de tot el jurat. Si és “gairebé unànime” és que ja no és tot el jurat. Un embolic? No, coses dels jurats, gent molt especial. No marxeu, que n’hi ha més. Ah! Tardes de soledad, el film dels toros, s’estrena a principis de 2025, primer a França.

Parlant de jurats, saltava la notícia de la deserció d’una membre del jurat del festival de cine de Sitges. La susdita, Mariona Borrull, periodista i crítica de cinema a la revista Fotogramas, al·legava falta de paritat de gèneres i ignorància del gènere binari. Acte seguit, el festival feia una nota aclarint, entre altres coses, que les pel·lícules no es trien per tenir autoria masculina, femenina o el que sigui. Les pel·lícules arriben per la seva qualitat, el seu interès i altres característiques. Fa un molt flac favor a les col·lectivitats que volia reivindicar amb una rabiola puntual i amb una reacció tan pueril. Com el PACMA, protestar per res. Aquesta gent dels jurats cinematogràfics són així.