Avui anem en mode analític. Paramount Pictures, el segon estudi més antic de Hollywood, darrere d’Universal, està a la venda. Pretendents no en falten: Skydance Media i Sony Pictures i Apollo Global. Skydance ja s’havia associat amb Paramount per revifar la saga Mission: Impossible, i Sony ja havia comprat un gran rival, Columbia, l’any 1989. No hi ha cap acord, ara per ara. Paramount té una plataforma de streaming, canals de televisió com MTV o CBS. Retallar la plataforma Paramount + semblava factible. De MTV no cal parlar-ne. I CBS té molt valor per les seves retransmissions esportives... Paramount, l’any 2023, va reportar uns beneficis de 2.000 milions de dòlars només a la taquilla. Si s’associés amb Columbia davant dels 4.900 milions d’Universal i els 4.800 de Disney. Què passarà? No ho sé, però sí que podem endevinar que a Disney li va el carro pel pedregar. Disney arrossega pèrdues significatives i de molt calat, amb fracassos notoris com Flash (155 milions perduts); la cinquena, i definitiva, part d’Indiana Jones (143 milions); The Marvels (237 milions perduts)... ah! Disney arrossega, el 2023, 587 milions de dòlars perduts. Disney+, la plataforma arrambla amb 11.400 milions de dòlars de pèrdues. Acabo aquest tema, que tants números em provoquen mareig... 

Segona qüestió a remirar: la proposta del Ministeri de Cultura per portar el cinema a les escoles. Millor dit, portar les escoles al cinema. Molt bona iniciativa, això de portar els petits i no tan petits, alumnes, a disfrutar i a aprendre amb el cine. Llàstima que algú ja se’ls va avançar. Ja fa anys que els cinemes programa cinema infantil, i intel·ligent. A França ja ho fan des de l’any 1994. Amb tot, benvinguda sigui l’agosarada iniciativa. 

Tercer pas: Kamala Harris i Donald Trump. Tots han guanyat el debat preelectoral. Això, diguem-ho clar, és normal. Als Estats Units tots és molt normal, tan normal que ni es recorden d’allò que és, realment, normal. La bandera la branda una gloriosa oligarquia on tot hi cap. Les gran estrelles de Hollywood s’han significat donant un suport gairebé unànime a la candidata demòcrata. Sabem, o ens fa saber, que aquestes estrelles són molt liberals i progressistes. Quan estan de promoció. Viuen a la Rivere francesa, a Mònaco o en exclusives mansions a Beverly Hills... són un grapat de famosos a qui els importa ben poc la magnitud del que poden dir. Taylor Swift, una cantant molt popular, amb audiències milionàries, també ha cantat les excel·lències de Kamala Harris. Fins i tot el ministre espanyol s’ha declarat, públicament, com un swiftie. Això és política? Jo no m’ho crec. Continuem.

Quarta qüestió, i última. Comença la temporada cinematogràfica, després d’un estiu raquític en estrenes de nom i renom. Estic parlant del que havia de ser un estiu amb èxits d’allò que en diuen Blockbuster, pel·lícules de gran pressupost per enganxar una bona taquilla. Res de res... els grans estudis encara pateixen l’estrall de la famosa vaga d’actors, actrius, guionistes i altres membres del Gremi Cinematogràfic. Foscor, i no hi ha llum per a aquesta foscor. Beneficis? Sí, els productes independents han trobat una bona finestra per fer-se veure, donar visibilitat a un tipus de cinema intel·ligent, social i emocional, amb cara i ulls. Ara s’obre la veda dels festivals més importants, els primers passadissos cap als grans premis. Ah! Simptomàtic el fet que a Venècia, el primer dels grans festivals, les grans estrelles no van fer cap roda de premsa. Ah! Enmig d’aquest trasbals, permeteu que ho digui. La Lloca torna a l’octubre amb Volveréis i, després, Almodóvar.