Fa dies que per totes bandes no es parla de gairebé res més que de la pinya del Mercadona. Totes les xarxes socials no tenen altre tema de conversa que no sigui el la nova moda per lligar al Mercadona. Es veu que dues usuàries de TikTok van fer un vídeo, que es va fer viral ràpidament, en què deien que explicaven “el secret més ben guardat” i que no és altre que al Mercadona, entre les 19.00 h i les 20.00 h, molts dels clients que hi van en aquesta franja horària hi van per lligar, i van explicar la tècnica que fan servir per a tal fi. I Mercadona, la competència, famosos i anònims hi han posat el seu granet de sorra i tothom hi diu la seva. No tinc clar que darrere d’aquest fenomen no hi hagi algun estudi sociològic per evidenciar com som de rucs els humans, o que no sigui una “publicitat encoberta” del mateix Mercadona.

Es veu que la tècnica de la pinya o per lligar al Mercadona és que agafen una pinya, la col·loquen al carro de la compra del revés i després se’n van a la secció de vins a la recerca d’algun possible objectiu per començar a flirtejar. Però això de lligar al supermercat no és pas un descobriment d’ara, ni una moda acabada d’arribar, el fet de lligar al súper ja ha estat guió de nombroses pel·lícules i sèries ensucrades. Que ja veus tu que s’ha de tenir ganes d’anar predisposat a lligar al supermercat. Mira, a un balneari, un creuer, una discoteca... però al súper... ple de canalla mal educada, gent malhumorada, sovint amb un excés d’olor d’humanitat escassa d’higiene... No sé, jo no ho acabo de veure però hi ha gustos per a tot.

Però si això de lligar al supermercat ja és prou surrealista, capítol i menció a part mereixen tots aquells inconscients i agosarats que demanen a la parella per casar-se en públic. Que dic jo que molts ho fan perquè van a tret segur que si no... La meva experiència com a observadora que ja té una edat, és que no perquè cridin més fort o facin la bogeria més inimaginable t’estimen més. Sovint he vist que com més castells de focs, globus aerostàtics i xorrades vàries han fet, més aviat se’ls ha acabat l’amor. Perquè aquesta sol ser una situació, la de clavar el genoll a terra i demanar a la parella si es vol casar, que si no és que ho tinguin preparat, incomoda força el mateix proposat i a estranys també, perquè al meu entendre, una proposta d’aquest tipus, així per sorpresa, no deixa marge de resposta; no pot dir que no quan hi ha centenars d’ulls mirant i esperant que digui que sí i cridant que s’estimin, que s’estimin...

A veure, aquestes coses es fan en privat, amb un sopar romàntic per a dos, després d’unes quantes converses, algunes fins i tot incòmodes com la gestió dels diners, quin tipus de cerimònia vol cadascú, l’educació dels fills si és que es vol tenir fills, la relació amb les respectives famílies o amics, on viuran... I si tot això flueix, doncs ja planegeu casar-vos. Que moltes parelles acaben en fracàs perquè mai han tingut una conversa de com volen viure i només riuen les gràcies de les targetes de Sant Valentí o la petició rebuscada de la parella. Que ara hi ha fins i tot empreses que es dediquen a organitzar una petició de casament i ho graven perquè el gran dia sigui inesborrable. Que s’ha fet viral també un noi, que es va agenollar per demanar a la seva parella si es volia casar i ella va fugir cames ajudeu-me. Que potser estava preparat per obtenir més likes, però que si no és així trigaran dies a oblidar-ho.

Conclusió: les peticions de matrimoni han evolucionat fins a convertir-se en moments espectaculars, sovint acompanyats d’una gran dosi de creativitat i valentia, però sovint també més enfocats a obtenir el reconeixement de terceres persones totalment alienes a la situació. Des de les peticions espacials fins a demandes fetes enmig d’una multitud en un estadi o centre comercial, aquestes propostes demostren que l’amor no coneix límits i l’estupidesa humana sovint tampoc, i que per a moltes persones el moment de fer la gran pregunta ha de ser tan memorable com l’amor que senten per la seva parella, que ja us dic jo que si la resposta no és la que esperaven, memorable ho serà.

Ep, i que jo crec en l’amor eh, ara moltes vegades és allò que “dime de qué presumes y te diré de qué careces” o allò de “obras son amores y no buenas razones”. Sigueu feliços sense comptar m’agrades.