Primer, permeteu-me un petit i senzill homenatge a qui va ser col·laborador com a home del temps, Salvador Cos. Em venen al cap aquelles coses que “agraden” als homes del temps: pluja, fang, neu, tempestes, vent, pedra... vull que us pareu i vegeu que he posat cometes a “agraden”. Imagino que aquests fenòmens, agradables no són. Per això, li dedico al Salvador una pel·lícula que té tot això, però també té molt humor, commou, té amor, sentiment i gràcia: La quimera del oro de Charles Chaplin Charlot. 

Sí, a petició popular, continuo buscant films determinants d’aquestes vuit dècades d’existència d’aquest setmanari. Jo vaig pensar que amb una pel·lícula per dècada ja n’hi hauria prou. Doncs no, no n’hi ha prou... una per any!!! Sí, faré una llista per a cada any d’aquestes vuit dècades, pel·lícules que, humilment, són molt representatives del moment que llavors es vivia i també de les diferents maneres de fer cinema. Sí, es noten els canvis de mentalitat. Avui, vuit films més. I tampoc asseguro que sigui cada setmana, quinze dies, mensual... ja ho veuré.

1945, Roma, ciudad abierta, de Roberto Rossellini, autèntica porta d’entrada al neorealisme italià. Un retrat de la Roma contra els nazis, amb Anna Magnani. “Un fa cinema per convertir-se en millor persona”, va dir Roberto Rossellini.

1955, Marty, de Delbert Mann. La vida, simple i avorrida d’un simple i corrent carnisser, un excel·lent Ernest Borgnine, solitari. Una visió de la neurosi de postguerra i del dret a l’amor. 

1965, Faster, Pussycat! Kill! Kill!, de Russ Meyer, és la pel·lícula gamberra de la llista. Un film desagradable, brutal i curt. Segons Meyer, els films han de tenir velocitat, sexe i violència. Aquí hi és tot. 

1975, Cría cuervos, de Carlos Saura, i jo afegiré: “Y te sacarán los ojos.” Molt dins l’univers del cinema d’autor espanyol d’aquells anys, inquietant i amb el pòsit de la Guerra Civil i el franquisme. Grans Ana Torrent i Geraldine Chaplin.  

1985, Regreso al futuro, de Robert Zemeckis. És el divertiment que tocava. Simpàtica, agradable, enganxosa, qui no ha volgut viatjar en el temps? Va tenir seqüeles, i podria ser que tornés.

1995, Sospechosos habituales, de Bryan Singer. Ve a ser allò que diuen: Res és el que sembla. I no vull dir res més, per allò dels spoilers. Intrigant, impactant. 

2005, Brokeback Mountain, d’Ang Lee i la història d’amor de dos joves cowboys als Estats Units dels 2000. Semblava difícil explicar l’amor de dos rudes cowboys en uns paisatges que roben protagonisme a la mateixa pel·lícula. El director gai Gus Van Sant ja la va voler rodar anys abans i va haver de tirar la tovallola. Com deia Heath Ledger, un dels protagonistes, “no puc entendre com, l’any 2005, podem qüestionar que un actor interpreti un gai”. 

2015, Spotlight, de Tom McCarthy. La quota d’abusos per part de l’església, narrada a través de la investigació del diari The Boston Globe. Impecable i dura. Ah, imprescindible!

2025, ja ho veurem...