Temps convulsos, amb eleccions desagraïdes, moviments bèl·lics espantosos, corrupció a tort i a dret, una economia feixuga i una societat trasbalsada... James Bond canviarà de cara, Carles Puigdemont canvia de casa... Quin cacau! Anem a riure, que ho necessitem. Aquí, alguns d'aquells títols que no inviten a anar al cinema, però que són reals. Som-hi! I tot, reitero, és real.

La dama del coche con gafas y un fusil, producció francesa de l'any 1970, dirigida per un notori artesà com Anatole Litvak, una pertorbadora Samantha Eggar i un complicat Oliver Reed, un fracàs a la guixeta i una pel·lícula molt fallada. Sí, la vaig veure fa temps, i avorreix fins i tot a les cabres. 

Don Cipote de la Manga, producte irracional d'un tal Gabriel Iglesias, de l'any 1983. Desafortunada paròdia de l'home llop, tombant al món, curiós, de la corrupció i la maldat... inoperant, estúpida, una de les últimes aparicions de Gracita Morales... tampoc és una virtut. 

Campeón: sí, no és un títol estrany ni còmic, però és de les pitjors pel·lícules que he vist mai. Una revisió d'un film anomenat El campeón, de l'any 1931. Un boxejador decadent i la relació amb el seu fill. Aquesta revisió, a anys llum de la primera, pateix d'un ensucrament insuportable, víctima d'un director tan insofrible com Franco Zeffirelli, més religiós que el Sant Pare. La salva poc, però la salva, el repartiment: Jon Voight, Faye Dunaway, Jack Warden... si més no, lamentable.

Si estás muerto, ¿por qué bailas? És un film espanyol, i molt espanyol, amb Alfredo Landa, una tradicional "folklòrica" com la polaca i un argument del tot intangible. Crims dins la boira i un director del tot estrany, Pedro Mario Herrero. Estranya i del tot prescindible.

Mamá, hay un hombre blanco en tu cama (1988), pel·lícula francesa anomenada com Romuald et Juliette; és un cert insult a la intel·ligència. No vull especificar el seu argument, i sí, va a càrrec de l'actriu de molt renom Coline Serreau i amb el sempre solvent Daniel Auteuil... Les relacions interracials mereixen un tracte menys costumista i més real...

Encara en tinc més, però esperarem que acabi la convulsió electoral. Pot ser que encara ens agafi més riure!