Segons el diccionari de la RAE, pathos vol dir “afecte vehement de l’ànim”. Segons la Viquipèdia, Pathos és un vocable grec (πάθος) que pot prendre diverses accepcions. És un dels tres modes de persuasió en la retòrica (juntament amb l'ethos i el logos), segons la filosofia d'Aristòtil. En la Retòrica d'Aristòtil (llibre 1, 1356), el pathos és l'ús dels sentiments humans per afectar el judici d'un jurat. Així doncs, quan una bossa de mà és lletja, no la trobeu patètica, sinó lletja. Voldria aclarir que, encara que poseu molt d’èmfasi en la vostra dicció, quedareu ridículs, no pas patètics. I és que, si no domineu les tècniques teatrals, sovint provoqueu la riallada i l'espectacle vergonyós. En això cal ser precisos, i vatres, els que passeu del “brutal” al “patètic”, quedeu ben retratats.

Anem per parts realment patètiques. Llastimós és que hi hagi persones sense sostre a les ciutats, i les ciutats no tinguin albergs on allotjar-los. Increïble és que es paguin 800 € de lloguer a Naut Aran per un pis que no arriba als 50 m². Indignant és que el pressupost destinat a cultura –el 2%– no arribi mai a aquesta xifra, i parlo del 2023. Dramàtic és l’èxode de persones afectades per la guerra: no són criminals, només volen viure en pau i seguretat. Trasbalsador és que mireu amb menyspreu una persona de pell negra i li parleu en castellà, perquè creieu que no sap català ni l’entén. Punxant és el suport que alguns de vosaltres doneu a la llengua castellana, que és de bona educació passar-se a la llengua opressora si una sola persona no entén el català, i que patates. 

Dantesc és que tingueu els sants pebrots de creure-us abans l’agressor que la víctima en casos de violència de gènere. Desproporcionat, també, que critiqueu un rètol de Sant Jordi a Tàrrega perquè hi manca la senyera —es veu que la bandera ens fa més lectors que els llibres, ai, marededeu! Inclement és que la salutació interpersonal es negui als conciutadans perquè el partit polític al qual pertanyen és condició sine-qua-non per distingir-los de les bèsties. Abans acariciaran un gos que dir-los “bon dia”, així de cafres són. Espaterrant em sembla que pagueu a crèdit la roba de temporada, fins a l'altra, i així anar enllaçant glamur poc solvent amb butxaca ídem. Insensibles els que passen pel damunt de les cames d’una persona en cadira de rodes, com si qui hi hagués assegut fos un ninot. Torbador que deixeu que tothom faci petons a bebès i nens. Teniu problemes a la vista, oi? No veieu que no és higiènic ni ètic? 

Patètics sou vatres, els i les que feu distinció en el gènere quan escriviu correus electrònics i propaganda (benvolguts/benvolgudes pares/mares, i etc.). Sensacionals quan poseu anglicismes a paraules equivalents en català. Retòrics si afegiu “en plan” a exemples que encara no heu donat. Espatarrant quan dueu el melic a l’aire sota una jaqueta d’hivern embuatada. Surrealista que us queixeu dels impostos de la recollida selectiva, però deixeu la brossa a les papereres del carrer, “és que ja n’hi ha prou de wokes d’esquerra!”. Pintoresc que mai de la vida anomeneu la botiga de Cambrils on tot Tàrrega va a comprar la roba selecta, però ho comenteu en veu ben alta al gimnàs. Singular que abraceu la música techno barata i bescanteu ben enfadats la música coral del segle XXI. 

Vatres, tots els que feu això sou pedants. Ah, la més autèntica i única “Patètica” és la sonata para piano núm. 8 en do menor, Op. 13, de Ludwig van Beethoven. La cèlebre melodia de l'Adagio, àmpliament utilitzada en el cinema i en publicitat, ha fet molt per a l'èxit de la sonata i per a la celebritat de l'autor. Això sí que no és patètic (es passa la mà pels cabells, en gest pletòric, ufà, estufat, eufòric…).