Abans no entri en matèria, us faré tres prediccions molt carallots: 1) Que serà molt lluïda, segur. 2) Que tothom estrenarà alguna peça de roba, més que probable, i 3) Que les carnisseries de Tàrrega vendran molt de tot, per descomptat. Ara que ja les he fetes, ve la quarta, que no depèn de mi: el temps. Em faria poc o gens de goig que m’empaiteu pel carrer, amb el paraigua obert com si espantéssiu oques enfadades, i em reclameu danys i perjudicis per l’aigua que cau del cel en dies assenyalats. Home! Mireu la previsió, i porteu paraigua plegable dins la bossa, per si de cas.

Feta la prèvia, ah, els records!… Anàvem a comprar vestit o conjunt —brusa i faldilla, amb mitges de poca gruixària— per estrenar el dia gran, el que anàvem a missa major. Sabates també, de color clar, que és primavera i cal que els ulls ho sàpiguen. La botiga on ens proveíem de mitges estava a punt de vessar. Fèiem cua al carrer. Un cop dins, quina cornucòpia de colors en passadors per al cabell, mitjons, gomes, diademes. Hi afegíem la bossa de mà, del mateix color que les sabates, i ja estàvem guarnits per tots els dies de festa. Calia no embrutar-se, perquè no hi havia recanvi, a més de llevataques que ens estalviés el disgust. Anàvem ben orgullosos de tot el que la butxaca havia pagat, i això ens feia feliços. 

La taula del gran dinar per a molta gent, la paràvem tots perquè es necessitaven tants plats i coberts que ens acabàvem descomptant. Les tovalles, els tovallons, copes de cava i de vi, cullereta per al cafè, quin goig que feia tot! A la cuina, instruccions per remenar, tallar, escórrer. Les viandes havien estat triades a propòsit, i tot era bo i ens n’afartàvem, perquè calia quedar bé, un dia és un dia. Els petits posàvem cullerada a converses de grans; els grans parlaven de coses complicades amb les gotes i els digestius… és que hem de marxar, que hi ha concert! “Ja t’has pentinat? Neteja’t les sabates!” Al carrer ningú no ens renyava, mentre comentàvem entre riallades qui havia menjat més canalons. 

El pare anava a triar els cocs per sopar. Ai, qui pensa a sopar després del rodó de vedella i del braç de gitano de crema? Els triava d’arengada i de llonganissa, i pobre de tu que li escurcessis l’arengada, que feia morros tot el vespre. La nevera semblava una delegació del súper, algunes menges delicades no les tornaríem a tastar fins a Nadal. Carregats de paquets embolicats amb plàstic, la salutació després de la compra era ràpida i minsa, “i encara no he acabat!”. Les dones s’havien amuntegat a la perruqueria, d’on sortiríem vençudes però elegants, a les tantes del migdia i afamades com a bèsties. Alguns homes creien que elles se n’havien divorciat, des de l’esmorzar que no en sabem res! La vida sense mestressa era inimaginable. Quina alegria en veure-la aparèixer per la porta, de vegades amb rul·los i tot, per donar instruccions sobre el rodó de vedella que es rostia, lent i ufanós, al forn encès de feia hores. 

Tombàvem per carrers llargs i estrets i ens entreteníem als aparadors guarnits a propòsit. Que llargs eren els dies de maig, i que poc catòlics —havíem de quedar bé, recitàvem parenostres i prou, només sabíem els gojos a la Verge de l’Alba— per tanta alegria. Era petita, i venien la iaia i el padrí a casa, i fèiem plans per a l’estiu, Sant Ramon i la festa major dels d’allà. Enguany, quan ens asseguem a taula, copa enlaire amb cava a dins, brindarem perquè no ens perdem entre la melangia i el ball de tarda, que a la plaça hi toca una orquestra de renom, i jo tinc ganes de ballar. Pare, m'acompanyes? “Alegria, és Festa Major…!”