Corria l'any 1981, segle passat, estava complint allò que s'anomenava servei militar i un individu amb galons (allò que sembla que els deixa manar), tan jove com jo, ens va donar una classe teòrica al voltant del paper que representa l'exèrcit armat dins d'una comunitat... La paràbola que pot descriure un obús disparat a les cinc de la tarda, la velocitat en caiguda d'un avió militar i el temps que tens per abandonar-lo i saltar amb un paracaigudes foradat... La frase que em va captivar, ridícula, va ser aquesta: "La pau, Gremlins, és el temps que tarden dues nacions (estats, no ho recordo prou) per preparar-se per a la guerra". A mi, amb prou feines crescut, tenia dinou anys, em va quedar clavada al cap. Només vaig pensar que era la més gran definició de la paraula feixisme. Gremlins era l'única paraula que aquest homínid feia servir com a despectiva per aclaparar una joventut espantada i sotmesa a un rígid codi de conducta absolutament estúpid i totalment innecessari. Sé, amb absoluta seguretat que abans que jo hi va haver gent que ho va passar molt més malament; vaig començar aquell exercici amb poc més de seixanta quilos al meu cos i un any després vaig acabar amb prop de cent quilos, no puc queixar-me! 

Algun, pocs, any després vaig descobrir la pel·lícula que dona nom a aquest article. Havia vist moltes pel·lícules bèl·liques: de la Primera Guerra Mundial, de la Segona, de la guerra franquista (civil?), de les galàxies, de molts conflictes bèl·lics arreu del món... El cinema les va retratar d'una manera real, propagandística, aventurera, dramàtica... Vietnam va ser un punt crucial, on ja hi havia televisió per mostrar moltes vergonyes i misèries... Sí, ja ho sé, John Ford va fer documentals per a l'exèrcit americà... Aquest documental que em dona el títol vaig atrapar-lo en un videoclub. No recordo si va estrenar-se en cinemes, aquí. Portava un repartiment esgarrifós. Podeu creure que sentiríeu, oiríeu, la veu de, per exemple, Ellen Burstyn, Tom Berenger, Willem Dafoe, Robert De Niro, Sean Penn, Michael J. Fox, John Savage, Martin Sheen, Robin Williams, Kathleen Turner...i molts d'altres... No surten en imatge, llegeixen cartes de soldats, persones, que enviaven a casa seva des del front de guerra. 

Tot barrejat amb impactants imatges reals del mateix front de guerra. Molta canalla, jovenets somrients amb ulleres de sol que l'endemà ja no hi eren. Un documental que, si voleu, trobareu a YouTube. Només una petita advertència: com a totes les guerres, no hi ha l'altre punt de vista, tan macos eren els americans com els vietcongs. En un conflicte bèl·lic ningú està lliure de culpa, ni nosaltres! 

Com diu una carta d'aquest documental, dirigit per Bill Couturié l'any 1987: "Merry Christmas, my darling." L'autor d'aquesta carta va morir, al front, l'endemà, ho sento, però glorificar una intervenció bèl·lica, on els americans ho donaven per guanyat i va ser una autèntica sagnia… No té perdó que un magnífic documental acabi amb l'inevitable "Born in the USA" de l'ínclit Bruce Springsteen. En fi, magnífic i magnificent documental patriòtic, dramàtic i trist. "Mom, I love you", deia un altre recluta abans de tornar en un taüt d'acer... Ara en diuen conflictes bèl·lics.