A El tormento y el éxtasis, Charlton Heston era Miquel Àngel i Rex Harrison, el Papa Juli II. Miquel Àngel, el gran artista, estava pintant a la capella Sixtina. El Papa Juli II s'hi apropa i li pregunta: "Quan finalitzaràs l'obra?" Heston, estòlid, li contesta: "Quan acabi." Genialitats. Anys després, molts anys, Heston va protagonitzar l'inoblidable El planeta de los simios, on coincidia amb una actriu de rostre dolç, però amb faccions de simi. Es deia Kim Hunter i tenia la cara tapada per un maquillatge superb. Era una mica, mica. Es va fer famosa quan ja tenia un Oscar. L'any 1951 va rebre el premi com a actriu secundària per Un tranvía llamado Deseo, i aquí entrem a la segona part. L'actriu va fer-se famosa per la seva cara i, després, per amagar-la. I a Un tranvía llamado Deseo va coincidir amb Marlon Brando. Ara, aquest 3 d'abril, se celebren els 100 anys del seu naixement. Brando ha estat reconegut com el millor actor del món. Tinc les meves reserves, però això ja és una opinió personal, i mai una crítica. Reconec el seu impacte a la pantalla gran amb Hombres, l'any 1950 de la mà d'un mestre com Fred Zinnemann. La pel·lícula va tenir poc èxit, i es van ajuntar dos noms polèmics i poderosos: Elia Kazan i Tennessee Williams. Kazan, que va tenir problemes per ser acusat de delator per donar noms de companys seus, durant uns fets execrables, de ser comunistes... Williams era un escriptor clar i nítid, posava el dit a la nafra! Ambdós van adaptar per al cinema l'obra de Williams Un tranvía llamado Deseo amb Brando com a gran estrella. Brando ja l'havia fet al teatre, i la seva oponent, Vivien Leigh, també, i dirigida per qui llavors era el seu marit, Laurence Olivier. Els van acompanyar Karl Malden i  Kim Hunter... Oscars per a Kim Hunter, Vivien Leigh i Karl Malden.... Brando, ja estrella, va estavellar-se davant d'un monumental Humphrey Bogart per La reina de África... A Un tranvía llamado Deseo, en la meva més humil opinió, la més visceral, instintiva, explosiva i sexual interpretació de Brando, s'aconseguia confrontar la teatralitat d'una vistosa Vivien Leigh amb la samarreta suada de Marlon Brando i la dolçor de Kim Hunter. Després, La ley del silencio (amb Karl Malden, també) i el seu primer Oscar; el panegíric que declama com Marc Antoni a Julio Cesar; va ser Napoleó a Desirée i va cantar (sí, cantar amb Sinatra) a Ellos y ellas; va ser Emiliano Zapata a Viva Zapata; i va ser un improbable japonès a La casa de té de la luna de agosto; i sí, la seva estrella va decaure per una agitada vida personal i fracassos a la guixeta... Francis Ford Coppola el volia a l'adaptació del llibre El padrino i la productora va dir que era verí per a la recaptació. Van proposar-li de fer una prova i Brando, amb 48 anys, un Oscar i una carrera envejable, ho va fer. Va aconseguir el paper de Vito Corleone, un gat foraster, un Oscar i el reconeixement que era un salvatge. No va anar a recollir el premi, delegant-ho a una suposada indígena índia (que no ho era) i es va embrancar en projectes cada vegada més inversemblants: La fórmula, La isla del Dr.  Moreau, Superman (la primera) i, és clar –i ho he de dir–, la insuportable, presumptuosa i del tot irrellevant El último tango en París; així com la llarga, imprescindible, anguniosa i la seva última gran i curta interpretació a Apocalypse now de Francis Ford Coppola. L'horror, mai més ben dit. 
 
PD: Feu-me un favor, si us plau, aneu al Museu Tàrrega Urgell a gaudir d'una exposició anomenada Miquel i Josep, una amistat transatlàntica. Per què? Es que em toca.