Lee Marvin va guanyar un Oscar per Cat Ballou amb un passat ple d'addiccions i bestieses... Dana Andrews tenia, també, una gran afició per begudes espirituoses, i va guanyar un Oscar tot i ser un actor molt estoic... Charlton Heston, que ens quedarà a la memòria com Moisès a Els deu manaments, per Ben Hur i El planeta dels simis, va ser president de l'associació del rifle, vessant ultra i violenta de la més retrògrada facció dretana i animal armada americana: "Només em trauran l'arma si tinc les mans fredes i soc mort." També és animal d'Oscar. Això dels Oscars és, com he dit alguna vegada, "que bé que ho fem i que macos que som". Hi ha, darrere, molta indústria i, inevitablement, economia. Aquesta última cerimònia va ser amena, irònica, sarcàstica i, de vegades, va ratllar el fil vermell de la incorrecció. Premis ben repartits, ajustats, tan ajustats com qui va entregar el premi al millor vestuari: un humorístic armari com John Cena despullat i tapant-se les misèries amb un descomunal sobre... 

La grandíssima horterada de Ryan Gosling amb la cançó I'm Just Ken rosada, però que em va descobrir un gran músic: Wolfgang Van Halen, fill del ja desaparegut Eddie Van Halen. Més tard, un Al Pacino que semblava tenir ànsia per anar a sopar. I prou. Fins l'any que ve, que ja hi ha llista d'espera (Angelina Jolie interpretant Maria Callas a Maria). 

I sí, Setmana Santa. Ja sabeu que, normalment, les televisions programen molt cinema pietós, tradicional, beatífic... Us he preparat una petita llista per no patir aquest estrenyiment de cinema caspós i envellit: La pasión de Juana de Arco de Carl Theodor Dreyer (1928), de la qual només diré això: "La recreació de Joana d'Arc per part de Renée Falconetti podria ser la millor interpretació mai filmada." Renée Falconetti no va rodar mai més. 

A El Evangelio según san Mateo (1964), Pier Paolo Pasolini, maleït i discutit sempre, captura la imaginació històrica i psicològica com cap altra pel·lícula religiosa havia fet mai. Commou i convenç. 

Saló o los 120 días de Sodoma (1975): l'abans anomenat Pasolini, un dels més polèmics cineastes, un gran, va parir aquest film poc abans de ser assassinat. Provocadora, dura, duríssima, és una pel·lícula difícil de veure. Tot i això, s'ha de veure. Kim Newman, crítica d’Empire Magazine, deia: "Pot ser que no sigui una experiència agradable, però és tota una experiència." És un film torbador, desagradable... El van classificar com a pornogràfic, però Pasolini mantenia sempre una actitud ambigua envers el cos i la sexualitat. L'objectiu de la pornografia és excitar el desig sexual. Aquí, això, no encaixa. Si més no, és provocar repugnància. 

Suavitzem les coses. També ens convé una comèdia, oi? El apartamento és una genialitat en si mateixa. El déu Billy Wilder es treu del barret, l'any 1960, una sàtira mordaç i ferotge del sistema capitalista americà amb uns personatges ferits, dòcils i fràgils envers uns caps absoluts i corruptes. Que maca estava Shirley MacLaine! I que bé Jack Lemmon. Ja ho deia Fran Kubelik: "La primera vegada que em van fer un petó, va ser al cementiri." És el personatge de Shirley MacLaine. No us la podeu perdre.