Sembla una obvietat i ho és, però molts no n’acabem de ser conscients. Només cal agafar qualsevol diari o mitjà informatiu i no pares de veure-hi desgràcies. Ara mateix, l’última, el dantesc incendi de València, que ben segur és ple d’històries personals totes diferents, però totes igual de colpidores, i estic segura que si el sol fet de perdre-ho tot ja és esgarrifós per si mateix, els que han perdut algun familiar, amic o la seva mascota, que per a molts és un més de la família, és un autèntic drama. 

Jo, que reconec que soc PAS (persona amb alta sensibilitat), empatitzo molt amb els altres, amb el dolor o amb els èxits, i de la mateixa manera que m’emociona per Nadal veure gent que els ha tocat la loteria i els ajudarà a sortir del pou, em poso a la pell ara d’aquestes persones i he plorat literalment. Penso amb els pares i avis alhora d’aquella família de 4 persones, 2 joves, un infant de 3 anys i un nadó de 15 dies. Doncs això, 15 dies enrere tot era goig i alegria, celebració per la vinguda de la més petita de la família, i avui tots ploren la seva pèrdua, una mort sobtada i horrorosa que mai s’haurien pogut arribar a imaginar. 

Penso també en totes les persones que van fer un esforç o molts un sobreesforç fins i tot, per poder comprar el pis dels seus somnis, un pis d’alt estànding i que han hagut de renunciar a moltes coses per poder fer-ho realitat i ara, a part d’haver-ho perdut tot, s’hauran de barallar amb l’entitat financera de torn perquè aquesta sense pietat voldrà seguir cobrant la hipoteca igual, i pobres dels qui no tinguin assegurança, perquè tot i tenir-la no vull veure com hauran de lluitar per tal de recuperar una part dels capitals. 

Penso en aquell home que l’esport li ha salvat literalment la vida en un principi, que va sortir a córrer amb el xandall, les sabatilles, el telèfon i les claus, però que quan va tornar a casa ja no hi havia res i tot el que té ara ho portava a sobre. I dic que en un principi li ha salvat la vida, però ja m’agradaria saber quants d’ells quedaran tan tocats que patiran una depressió i potser alguns ni se’n sortiran. 

Llegia també a Segre fa uns dies una història no menys trista i colpidora, tot i que ens dona una gran lliçó de vida i superació, la història de l’Ariadna Teixidó, una noia de 26 anys que només una setmana després de començar a treballar de mestra i començar un nou projecte de vida amb la seva parella, un virus, una maleïda grip, A li ha canviat la vida radicalment, i just quan tot era novetat, felicitat i esperança i projectes de futur, es va despertar un dia i li faltaven les dues cames, el braç esquerre i mitja mà dreta. Sorprèn la serenor com parla i tu t’ho imagines només per un moment i se’t fa un nus a l’estómac i penses que no series capaç de suportar-ho. 

I així podríem anar seguint, pensant que avui molts s’han queixat perquè és dilluns i han hagut d’anar a treballar sense aturar-se a pensar que hi ha moltíssima gent que donaria el que fos per poder treballar. O aquelles persones que són dia sí i dia també al metge, que ho col·lapsen tot perquè els fa mal tot i no tenen res, i no s’adonen de quantes persones pateixen de veritat, però que potser van al metge perquè l’únic que tenen és soledat mentre n’hi ha que es queixen perquè han de rentar o cuinar per tanta colla i no s’adonen de la fortuna que tenen de poder tenir algú a taula per parlar. 

Doncs això, que sovint quan una cosa o una situació no ens agrada o fins i tot alguna ens supera, valdria la pena fer un exercici d’introspecció i pensar quanta gent es canviaria per nosaltres ara mateix. Segur que la cosa es fa més lleu i sobretot, gaudiu del moment perquè demà no sabem què passarà.