Bueno, bueno, bueno, doncs un cop superat que dilluns passat era el Blue Monday, per a alguns el dia més trist de l’any i que ja portem 15 dies de l’any acabat d’estrenar, us he de dir que jo em sento com els protagonistes de les pel·lícules Atrapat en el temps o El dia de la marmota. I és que el 2024 promet ser si més no com el 2023, i per a res millor. Per vidència i percepció, la meva és clar, en Pedro Sánchez “Perro Sanxe” tindrà una legislatura mogudeta. I és que no cal ser un geni de les matemàtiques per veure que els números són els que són i són molt fràgils.

D’entrada la vicepresidenta segona, la Mary Poppins esdevinguda diva, aquella noia que en principi anava amb samarretes reivindicatives i em queia bé i ara va d’alta costura i metxada i ja no em cau tan bé, tot i que no és per això, ja que ella va fent amics pel camí i els seus mateixos, bé, els que ella s’ha encarregat de menysprear, menystenir i allunyar –els de Podemos– han tombat el primer decret a Sumar, que ja hem vist que no només no suma sinó que divideix. No sé què m’hi tinc que aquesta legislatura encara se’ns farà més llarga, i em sap greu per als actors professionals que patiran una davallada als teatres perquè aquesta colla de cuentistes ens ofereixen espectacles cada dia gratuïtament, i alguns, la majoria, molt deplorables, per cert. La gent comença, alguns ja n’estan tips, però alguns tot just ara comencen a estar tips que cada cop facin veure que s’ho juguen tot per acabar oferint una merda d’acords que no són acords ni són res, perquè ni ells saben què diuen ni firmen res. Surten uns traient pit dient el que han aconseguit just perquè 5 minuts més tard surtin els altres per dir que això no és així i que no ho han entès bé. També fa força basarda veure com sempre uns i altres, els mateixos de sempre, esmolen les eines i no s’adonen que els únics que prendran mal són ells, i de retruc tots nosaltres.

I si en política la cosa no pinta gens bé, per als afeccionats culers el cert és que tampoc. Aquest any un cop més ens quedarem sense res i no m’agradaria haver de passar 14 anys sense una lliga. I si no ens fa vibrar el futbol o la política, què ens queda?

Llegia l’altre dia que Tàrrega està molt contenta per haver arribat als 18.805 habitants. Aquesta tònica de creixement exponencial no només passa a Tàrrega sinó a moltes poblacions, per això hem passat de la Catalunya dels 6 milions a la dels 8 milions. Però com hi hem arribat, fins aquí? No, la resposta no és aquesta. Que sí, que també tenim molts nouvinguts i gent que si patatim que si patatam,  que si bla, bla, bla... Però la resposta no és correcta. No fa gaire vaig assistir al monòleg de la Mercè Arànega Instruccions per a fer-se feixista, i en entrar et suggerien que et descarreguessis un codi QR que era un test per saber el grau de feixisme de cadascú. Jo el vaig fer i com que es podia reenviar el vaig enviar a una sèrie d’amics de confiança, demanant-los si us plau que responguessin sincerament i si em volien dir el resultat. Gairebé tots ho van fer i absolutament tots ens vam sorprendre que en els fons i potser inconscientment fóssim més feixistes del que ens pensem. 

I aquí ve la resposta correcta a la pregunta, però com hem arribat a 18.805 habitants en el cas de Tàrrega? I la resposta és malament, perquè les infraestructures són les mateixes de quan érem 11.000 o fins i tot potser menys. Les escoles són les mateixes, hi ha manca d’habitatges, el CAP és el mateix per atendre 11.000 que 18.000 habitants. Potser és per això que el CAP de Tàrrega va ser el més mal valorat de la província. O potser no és només per això.

Apa, vaig a treballar que a mi, com a molts, de moment no m’ha tocat la loteria.