Lita Gilabert

He estat uns mesos distanciada del Garmin o, més ben dit, cansada que em controli tothora o m’informi per on m’ha portat el meu caminar quotidià. Realment no m’hauria de preocupar tant, perquè el meu mòbil no perd mai passada d’on paro, de la mateixa manera que el meu banc no en perd de tot allò que compro. Si algú m’espiés s’adonaria de com n’és, d’interessant, la meva vida.

M’he reconciliat fa pocs dies amb ell i he decidit assumir el repte de les 300.000 mil passes que proposa als seus seguidors aquest mes. Ja torno a estar-hi enganxada... Vaig per les 277.316 i encara tinc 13 dies de marge. Això és bufar i fer ampolles. M’agradaria saber quantes són traginant per casa: de la cuina al menjador, del menjador a l’habitació, de l’habitació al bany i anar fent d’un cantó a l’altre sense parar al ritme del pèndol del rellotge de peu que decora l’entrada. Segur que n’he fet un munt, però els inventors d’aquest artefacte —el Gary Burrel i el Min Kao, que reparteix els seus interessos entre les illes Caiman (GB), Kansas (EUA) i Taipei (Taiwan)—, m’imagino que no ho consideren digne de menció. El que sí que ho és, d’interessant, però, és com el rellotge em mana a l'estil col·lega educat. Just ara m’acaba de dir: Póngase en marcha. Quantes persones en aquest precís instant estant rebent aquest mateix missatge? És una manera educada, repeteixo, d’acostumar-nos a rebre ordres de les màquines, ara que som en mode Intel·ligència Artificial?

En honor a la veritat el primer esglai d’aquests dies va ser sense el Garmin. Tornava de la fruiteria tan tranquil·lament i enfilava cap a casa. Era migdia. Vaig veure un home que parlava tot sol. Em venia de cara. Vaig continuar caminant cap a ell com si res, impertorbable, però amatent. Just quan va ser al meu costat va fer un crit com el de Munch, i a mi, que no ho esperava pas, se m’escapa: Quin susto! I ell, que em fa la rèplica: El susto lo tengo yo en el cuerpo con esta desgraciada (puta?) vida que me ha tocado vivir. I, sense gairebé mirar-nos, tots dos vam continuar caminant acompanyats de les nostres pors i incerteses.

El que sí que em faria realment por, però, fora trobar-me pel carrer un robot-gos-policia. Segons que sembla, a la ciutat de Nova York ben aviat en tindran un parell. Es diu Digidog. L’alcalde demòcrata i expolicia d’aquella ciutat, l’Eric Adams, ha explicat que faran un bon servei en la lluita contra el crim. Aquesta notícia m’ha fet pensar en el Llebrer mecànic, tal com l’anomena Bradbury a Farenheit 451, l’enginy que persegueix els propietaris de llibres prohibits, aquells que et fan pensar, emocionar, patir. Dos gossos contra el crim, però cap mena de legislació contundent sobre la tinença d’armes? Algú ja ha proposat que els professors haurien d’anar armats a les escoles als EUA. Li hauríem de preguntar al verb tenir si prefereix anar acompanyat de llibres o d’armes.

Mentre a Amèrica del Nord passen els anys i l’increment d’armes i de víctimes no sembla tenir aturador, a l’Iran càmeres de vigilància identificaran les dones que no portin el hijab o el duguin mal col·locat pel carrer, al cotxe o en centres comercials. Les conseqüències sobre les infractores són diverses i han estat ben explicades per la policia iraniana. Qui avisa no és traïdor. No hi ha com viure amb la por. No hi ha res més terrorífic que que un govern la faci instrument per sotmetre.

Per experimentar amb l’esglai pur i dur he intentat fer l’exercici de posar-me en la pell d’altres persones que afronten situacions de conseqüències personals o humanes de gran abast. Us ho recomano. He pensat en cirurgians abans d’una operació a vida o mort, en cantants d’òpera veient pròxima l’estrena d’un espectacle que ha de confirmar (o no) el seu talent davant un públic exigent, en bombers que apaguen focs de sisena generació, en astronautes que s’entrenen per anar a Mart... Però he fet trampa, perquè el que primer m’ha vingut al cap és una altra cosa.

He pensat de posar-me en la pell d’un menor violador, no de la de la seva víctima; d’aquesta fa dies que me’n sento.
Només en la pell d’un menor violador. Què passa pel seu cap?

També he intentat ser-ne la seva mare.

Què passa pel seu cap?

Com poden fer front a l’endemà després d’un acte de violència com aquest?