El tema és espinós, o molt ampul·lós, segons com ho vulgueu veure. L’Opus Dei, que sempre va a contracorrent, ha decidit que les noies han de tapar-se encara més per evitar ser mirades. No n’hi ha hagut prou amb allargar la faldilla, que elles hauran de dur-hi pantalonets curts. Em pregunto quin mal han fet elles per haver-se de tapar sempre, com si el cos de la dona fos el culpable del desig dels homes. Ara sortiran els que diuen que “com que anava destapada”, per això la van agredir sexualment. Les dones, sempre en l’ull de l’huracà, cal que no ens posem en perill, amb tot l’estrès que comporta. Em pregunto on és aquesta alarma en la nostra indumentària: l’escot, la cuixa, l’espatlla, els malucs? Quina part de les que he anomenat cal tapar-se més? Les podem tapar totes alhora amb una burka: així mataríem dos ocells d’un tret, l’erotisme i la llibertat. Mentrestant, però, els homes addueixen que ells són víctimes de les hormones i “quina pena ser-ne esclaus” i bla, bla, bla. La societat heteropatriarcal els perdona qualsevol pas no consentit perquè ella –la dona, clar– ha de preveure per on li sortirà el mascle excitat. Jo em pregunto si uns pantalons solucionarien el problema. Al cap i a la fi ells també en porten, diria que tot l’any. Nosaltres, les dones, sempre paguem per pecats no comesos. Això sí, el sexisme encara està en voga entre l’alumnat. Tenen poca memòria cap a les professores: el 1993 van ser autoritzades a dur pantalons. Es veu que les alumnes no pertanyen a “eixe món”. El de l’Opus Dei, ranci, santificat i vinculat a alguns noms propis. Aquell. 

L’altra uniformitat és la mania persecutòria que tenim els autors en català. Se’ns empega un ciutadà qualsevol, amb una cultura mitjana i una alçada també discreta, i ens etziba “per què no publiques en castellà, que tindries més seguidors?”. Servidora, que és de lletres, comença a cavil·lar en silenci aquesta pregunta enverinada. Al lavabo, mentre pela patates, quan corregeix exàmens, se li apareix l’espectre de la pregunta i li causa un desassossec, un èczema, una angoixa que no sap explicar al metge de família. De nit la té desvetllada. En aquestes que obre el seu instagram i mira quanta gent la segueix. 1.000 persones, bones o no. Des que va dir que havia publicat 4 llibres, unes 50 ànimes també s’han afegit al compte. “Pas mal”, i ara mira una autora catalana que escriu –sí, ho heu endevinat– erotisme en castellà. L’han cridada a lloar el seu llibre a Cantallops, Pujalt i Fígols. No encara a Fraga, ni a Múrcia, ni a Torrelavega. Cap ressenya a internet, cap escriptor amb trellat lloant la seua –lànguida– figura. “Ai, caram… deu ser perquè no és voluptuosa!”, se li acut pensar durant un badall. La quantitat de persones que escriuen en castellà és aberrant: 440 milions. Ella s’ha de barallar amb tota aquesta gent perquè li facin cas, la llegeixin. la difonguin, se’n recordin quan entrin a una llibreria per demanar una novel·la seua! Quin desgast intel·lectual, quina dedicació gratuïta, quin matament! Al cap i a la fi, què en traurà? Constarà en alguna antologia de mal vendre? La faran filla adoptiva del seu carrer? I, per acabar, preguntem-nos quantes dones com ella pretenen tocar la fama, havent-ne tantes amb els mateixos interessos. 

Enguany serà un hivern de colors. Aprofito aquest darrer paràgraf per avisar els adolescents targarins que tenyeixin les samarretes blanques de taronja o verd, i descoloreixin els pantalons negres amb lleixiu i bicarbonat. Em queda prevenir els barbers sobre un únic pentinat, molt còmode de perpetrar, això sí. Per culpa d’aquestes modes en la vestimenta i el pentinat, de darrere tots els xiquets semblen iguals, com si els haguessin clonat. M’arrisco a afirmar que els seus progenitors també dubtarien si els fills els posessin en una roda de reconeixement a una comissaria. D’aquí a la intel·ligència artificial per crear humanoides d’uniforme, potser només hi van 30 anys. Fa pensar, i molt.