Enceto aquest article amb els pèls eriçats per l’auge de la censura. Si fos per la censura imperant, aquest article no podria sortir a la llum, ja que hi esmentaré fets provats sobre obres literàries que es van retallar o suprimir de catàlegs per ordre de la llei imperant en l’època. Alguns lectors es preguntaran quin mal hi ha a escapçar un fragment escabrós, o sensible, o LGTBI+; o una violació, o un petó entre dones. Crec que es fa molt de mal, en retallar la literatura. ¿Com es pretén desenvolupar el pensament crític si només hi ha paraules boniques de manera més o menys endreçada, sentiments nobles o personatges sense cap reprovació moral? ¿O és que es reserven aquests apartats per a les sèries de la xarxa, en què tot té cabuda, mentre que a la literatura “tot això” és molt perjudicial, perquè “els farà somiar de nit, pobrissons, ja tindran temps de patir de grans” i bla, bla, bla?

Començarem per aquells llibres anomenats “contes” per les persones grans. Hi ha fets no censurables per raons incomprensibles: la nena travessa sola un bosc, els nens són abandonats perquè no hi ha prou menjar, la sirena prescindeix de la veu a canvi d’un nuviatge peculiar, l’esclavitzen perquè entengui (?) el valor del treball a casa. Em pregunto quina raó hi ha per continuar publicant llibres com aquests, a canvi de passar la tisora per fragments de Madame Bovary. És que l’adulteri és pecat, clar. Que 1984 de George Orwell té continguts profeixistes és de domini públic; llavors, el programa electoral de Vox deu ser una carta d’amor. És que El raïm de la ira, de John Steinbeck, tampoc en surt ben parat: tot el llibre és un al•legat procomunista i explica el maltractament cap als esclaus de les plantacions. No té res a veure amb l’Amancio Ortega i els seus treballadors, aquest llibre, i si hi veieu relació, és que no heu entès res. 

Baudelaire exalça les drogues a Les flors del mal. Cal, doncs, no deixar als prestatges de les llibreries aquest poeta francès, potser cauríem en el consum de marihuana i poesia, a parts iguals. Protegim els lectors dels abusos a infants amb la retirada de llibres que en parlen, embolcallem-los de sucre i heteropatriarcat, no els deixem a l’abast eines per entendre la mort, ni l’abús, ni el càncer. Podrien tornar als magatzems la Lolita, de Nabokov, perquè un home gran s’enamora d’una adolescent (com si, a l’¡Hola!, els rics seduïssin dones de la seua edat). Ara, digueu-me que Blancaneu és un exemple de dona emancipada, i que la Ventafocs pelava pèsols perquè practicava la “consciència plena”. Clar que sí. Convenceu-me, sisplau, que totes les dones del món necessiten un home per ser salvades, començant per 50 ombres d’en Grey. Ningú no el va censurar. 

Què se’n treu, de la censura? Control, primer de tot. Imagineu que en una casa només tenen àlbums de viatges per Catalunya, llibres de receptes de cuina i algun diccionari bilingüe. En una habitació anomenada “despatx” dormiten exemplars de la Bíblia, gramàtiques alemanyes i un manual de fer ganxet. Al costat, amagats, ajaguts i de cara a la paret, Fahrenheit 451 i El conte de la criada. La propietària de la casa no deixa que ningú canviï de lloc aquests dos llibres. Argumenta que se’ls va trobar així, i que no té gens d'interès a saber què hi posa. De tant en tant se li escapa que algun dia els farà servir de combustible per a la llar de foc. Tots els visitants s’esgarrifen de pensar-ho, mentre afegeix que a les criatures cal protegir-les del món cruel, i per això tota la casa està pintada de rosa xiclet. La mestressa només mira la televisió; ni compra diaris ni revistes, tampoc està subscrita a cap magazín electrònic, que llegir la contractura. 

Per acabar, imagineu que ens treuen una part del cervell pel nostre bé, com es va escriure a Alguien voló sobre el nido del cuco. Ens tornarem corders i ens duran a l’escorxador de les idees, “perquè no pateixis, perquè no imaginis; que el coneixement no germini mai dins teu, i aprenguis malgrat tot”. Jo no ho vull ni per a mi ni per a la humanitat. Llegir ens fa lliures.