“Frank Drebin, per a servir-la.” Si mai sentiu això prop vostre, correu, salveu-vos, no us esteu a donar-li conversa! L’home que s’acaba de presentar és el desastre amb cames, l’apocalipsi amb pantalons, la catàstrofe amb final (més o menys) feliç. Crec que ara ja sabeu de qui parlo. No encara? Hi afegeixo que les pel·lícules on surt hi ha una ordre, i a les seqüeles, una fracció (1/2 i 2/3). Ara, sí, oi? Ho sé perquè estàs somrient, estimat lector, i dius fluixet “quin tip de riure em faig quan les veig.” A l’altre tipus de lector, el que no somriu mai ni que el subornin, a aquest li prego que deixi de llegir aquest article pel seu bé. Faré riure, i potser li sentirà fatal aquesta reacció natural en bebès humans des que neixen. Dit sia amb tot el respecte, només faltaria. 

L’actor que encarna aquests films és el Leslie Nielsen, nascut el 1926 a Saskatchewan, província del Canadà. El seu tiet fou un famós actor de cinema mut —segurament molt anomenat a les sobretaules targarines. El món de la interpretació l’atreia força, tant que feu un viatge d’anada i tornada a Hollywood, sense gaire encert. El cuc, però, no se li moria i a l’Actor’s Studio coneix un tal Marlon Brando, que el fa sentir com “el gamarús del cercle polar àrtic de l’Actor’s Studio”. De tota manera, tant hi insisteix que el faran sobresortir a El planeta prohibido, una fita en el cinema amb llaços tan variats com Shakespeare, la música electrònica i la minifaldilla. Val a dir que en Nielsen era un home molt guapo de jove, a parer de la cronista, i ja sé que ara no tocava dir-ho. Compartí escena amb la Debbie Reynolds, actriu i cantant. Als 70s es passà a la part fosca, o sigui, a ser l’antagonista, aquell que les fa passar magres al protagonista; no té res a veure que el 1971 fes de capità de barco a La aventura del Poseidón, i que el barco s’enfonsés, juntament amb la seua popularitat, la de l’actor, s’entén. El declivi no va durar gaire. El 1980 s’estrenà Aterriza como puedas, una sàtira dels desastres en avions (pilot, tripulació, passatgers, aeroport i menjar dalt dels avions), tripulada pel tercet ZAZ (Zucker, Abrahams i Zucker). Aquest trio increïble llençaria a la fama en Leslie Nielsen, amb la trilogia satírica sobre policies Agárralo como puedas. 

Un altre punt a tractar és el llenguatge i les bromes. La pel·lícula beu dels gags visuals, dels jocs de paraules i del non sequitor, un tipus de fal·làcia verbal per la qual s’arriba a una conclusió errònia perquè el procediment és incorrecte. Drebin és una mescla entre el francès “débris”, que vol dir porqueria, rebuig, i “devil”, dimoni en anglès. El títol en anglès, The Naked Gun, es va posar perquè prometia més del que el títol deia, en paraules de David Zucker. Durant la pel·lícula se sent el cognom Meinheimer: és una broma sobre el famós Robert Oppenheimer, desenvolupador de la bomba atòmica. El seu millor amic, encarnat per l’actor O.J. Simpson, és un policia que sobreviu tota mena de penalitats i atroces desgràcies que matarien un humà en un dir “Debrin”. És una agonia feliç, per dir-ho d’alguna manera, veure com se’n surt. L’articulista veu certa semblança amb el pobre Beaker, dels Muppets, que sofreix un no dir sota la bata del seu cap, el miop Bunsen (sí, hi ha una biografia a la Viquipèdia). 

S’ha dit moltes coses d’aquesta trilogia: que si va molt de pressa, que és escatològica, que no paeixes bé els acudits per acumulació… Tenen raó, sí. L’slapstick, o comèdia de clatellades, hi té a veure, amb la rapidesa, sumada als diàlegs sense continuació i a les filosofades que atordeixen, bé, és un cúmul sensacional per a l’humor. Recomano veure-la quan estigueu baixos de moral: riureu per la ruqueria, i després tornareu a riure perquè us sentiu la riallada. Si això no us fa pujar els nivells de serotonina, l’hormona de la felicitat, potser cal que acabi aquí l’article.

Estic a punt d’acabar. El Leslie Nielsen fou un nen maltractat. Si feia riure a son pare, s’estalviava una bufetada. També patia sordesa, i feu anar un audiòfon tota la seua vida. El seu germà va ser viceprimer ministre del Canadà. Va actuar davant de la Reina Isabel II d’Anglaterra, la de debò, i no hi va haver cap incident. I quan es va morir, s’interpretà la banda sonora de la pel·lícula, la 7a més graciosa segons una enquesta del 2016 feta per la revista Empire (EUA). “Disculpa! No et sento! No disparis mentre parles!”