T’ha arribat la comanda. Afanya’t! Estarà disponible durant vuit dies laborables a l’adreça XXX.” És més que probable que aquest missatge us soni: SMS, WhatsApp, correu electrònic, alertes del banc… La persona despistada alçarà els ulls del mòbil, dirà “ostres!” fluixet i procedirà a entrar en el lloc del qual hi ha l’alerta. Si és una mica previnguda, després de l’admiració potser dirà “EH?”, així, en majúscules. Posem que és del tipus caut: revisarà l’agenda del mòbil, la de la bossa de mà i fins i tot els whatsapps a ella mateixa. Res, allà no hi ha cap alerta. Sospirarà i alçarà el cap, alleujada. La del tipus impacient obrirà tots els missatges, trucarà a parents i la Guàrdia Urbana, suarà profusament fins a embolicar-ho tot. ¿Encara més, us preguntareu? Encara més. Perquè, si per alguna cosa destaca l’estafador, és per crear urgència irreal (se sent fregament de mans i rialles ofegades de lluny). Heu begut oli si us precipiteu, colla. 

Comencem pels noms de les coses. Com es pot diferenciar un correu brossa d’un phishing? El correu brossa (spam en anglès) és aquell que us envia un tal Johhny González en què ven aspiradores superpotents per 40 €, i et deixa les butlletes de propaganda a l’estora de casa. Emprenya, sí. Ja que estem parlant del món virtual, tota la “paperassa” us arriba a la carpeta d’entrada dels correus. Alguns es fan passar per llocs que ja heu visitat, d’altres us ofereixen, a l’engròs: hotels, sortejos, premis, ulleres de sol, publicitat de casinos, viagra, i altres productes que poden resultar perillosos per a la salut. Servidora va rebre, ara ja fa uns anys, incentius per allargar-me el penis. Es van creure que era un home, perquè anaven dirigits a un tal Mr. Maloy. Ja podeu riure, ja. No vaig respondre el correu, només faltaria. No em feia falta. 

El resultat pot ser pitjor que la suposada urgència amb què us demanen actuar. Tampoc no us deixeu engalipar perquè “era un home molt atent, amb una veu preciosa”; els actors de veu de poca solvència ètica també arriben a ser pocavergonyes. El canal correcte per confirmar dubtes és que sigui el client qui truqui a l’empresa, no pas al contrari. Avís a desmemoriats: apunteu a l’agenda les tasques pendents, i vigileu amb qui parleu d’assumptes privats. Al carrer hi ha moltes orelles, algunes us poden escoltar massa bé. 

Una altra manera molt sofisticada de fer-vos perdre diners i oremus és el vishing, en què una persona us truca per demanar-vos dades del vostre banc de referència. Com que té veu de confiança i us tracta amb molta amabilitat, li dieu tot, tot. Ai, que ja heu caigut al parany, no hi ha marxa enrere. Pengeu, que mentre us estarrufeu amb el tracte rebut ja us estan buidant el compte i les butxaques. Per desgràcia, el banc no us retornarà els diners que heu entregat voluntàriament, per això mateix. Si el que us fan és smishing, estigueu alerta igualment: amb un SMS us enviaran un codi per “comprovar” alguna notícia. ¿L’heu demanada vosaltres, la petició? No, oi? Llavors, no obriu el missatge, elimineu-lo directament. Amb la mateixa perícia amb què es fan passar pel cobrador de gas, entraran al compte corrent i us quedareu en números vermells. No és broma, no.

Voldria acabar aquest article amb un parell d’anècdotes. La primera és que vaig ser víctima d’una paraulota d’aquestes, i me’n vaig adonar perquè el meu telèfon vibrava més sovint del que era habitual. Només em van prendre 35€, suficient per suar profusament i escriure en una llibreta tots els càrrecs indeguts. Posàrem una reclamació, emeteren una nova targeta i aquí s’acabà el maldecap. L’altra té a veure també amb els desvergonyits: empresa d’Alacant que em demana l’adreça per venir a reparar una fuita d’aigua. A Tàrrega. “Me parece que son ustedes quienes tienen una fuga de agua. Está en su cerebro. ¿Van a venir a Lleida desde Alicante?” Silenci a l’altra banda del telèfon. No van venir, esclar. 

Desitgeu-me salut i pesquis, estimats lectors. Quan llegiu aquest article, servidora ja començarà a fer 56 anys que roda al voltant del Sol. Gràcies…!