Enceto aquest article amb la intenció de ferir els joves perquè “ai, pobrets; gent jove, pa tou” i ja se sap. Us preguntareu com és que, a la segona oració de l’article, ja he tret canons, fusells i matxets. La raó és que l’edatisme ens mata, i jo ja m’hi acosto.
"Senyora, vol seure?” No tinc per costum girar-me quan em diuen “senyora”, però veig que no hi ha cap altra femella al voltant, ergo soc jo a qui criden. Torno a mirar: resulta que em volen fer seure a la cua del banc. Si hi hagués 20 persones, m’ho pensaria, però només som 3. A més, cap dels que em precedeix té la pinta de ser un atracador; llavors, haig de seure peti qui peti? Fito amb ràbia l’home amb pistola que guarda l’oficina, me l’imagino agafant-me del braç mentre em diu: “És pel seu bé, i pels seus ginolls també.” Jo, que hauria estudiat com fer mal a un home amb els ginolls, li fotria un cop d’ídem als collons, i afegiria: “Faig Pilates 3 cops a la setmana, gamarús!” Les padrines m’aplaudirien i el consistori m’encarregaria el pregó de la Festa Major del 2024. 

Si perdem la memòria, és per culpa de l’edat. Que trabuquem les contrasenyes? L’edat, sinyora, no perdona. Si entreguem un bitllet de 50 euros en lloc d’un de 20, és per culpa de la vista cansada (i del reflex de la llum a l’anvers del bitllet, per exemple). ¿Pot ser que els cucs es mengin els prèssics per dins i la síndria emmarroneixin? Oitant, sou vosaltres que ja no veieu les taques de la fruita. Vigileu, també, si us venen assegurances per pela-en-deu, atemoreixen amb el truc del WhatsApp de pagament, clica aquí per rebre un regal (oh, que bé!) i urgeixen a recollir un paquet a Correos, valtres que desconfieu de les vendes per internet. 

Dels treballadors de banc que ordenen als clients anar al caixer, com si els enviessin a un gueto, tampoc en diré res d’amable. Les ordres són taxatives, seques, tan ràpides que costen d’assimilar. Ni sisplau ni gràcies, les persones grans resten eficiència a la màquina de fer diners. Tampoc els miren a la cara, ara imagineu que fossin parents i els diumenges toqués visita a la residència. “Entreu a vebaixa, vebaixa, vebaixa, punt, vabé, punt.com i a l’apartat de consultes, poseu la vostra contrasenya per explicar al gestor la vostra qüestió, i ell us donarà cita telemàtica amb què solucionar la gestió.” M’arrissen els pèls del pubis aquestes frases llargues i caragolades, tot per no posar un telèfon i una persona que el contesti. 

Abans llogaran un home jove que a tu, amb moltes hores de pràctica teatral a l’esquena, per dir unes frases ensucrades a la tele. Una dona que necessita crema antiarrugues no serveix per als anuncis de cremes antiarrugues, què no ha entès, dona?! Voleu que us apugin el sou, oi? Mentiu, mentiu sempre que pugueu sobre la vostra edat, i l’estat del cor, i la salut. Amagueu tota mostra de feblesa i citeu Montaigne en pujar a l’ascensor. Montesquieu us pot servir per amenitzar una partida de cartes; en cas de debilitat al llit, tres o quatre fragments escollits de Woody Allen poden humitejar l’origen del món… ja m’enteneu. 

Per acabar, dones i homes de gran expertesa, sisplau: reserveu els tons foscos per a eternitats, que els cucs no tenen manies. Vestiu-vos amb flors grosses, decoreu les parets amb colors vius, balleu Lindy Hop per mantenir-vos sans i joiosos. Cap dependenta del món té dret a dir-vos “això ja no fa per a la vostra edat”. Us ha costat molt arribar fins allà, en tots els aspectes. Que en sortir el món se n’assabenti, carai. Com si fóssiu, un cop i un altre, en sortir de la botiga, la divina Tina Turner cantant “Simply the best”. Apa.