“Aldo Martins com a excusa de conversa.” A la parada de bus on la gent s’il·lusiona, o això és el que es pensa, travo un vincle amb el nom del jersei i amb servidora (un de la meua joventut encara viu dins dels armaris de la mare, els dic). Una dona porta una bossa espectacular, feta a mida per un acte a Terrassa. Intento encabir botigues de roba a mida a Barcelona, i ella que em contesta “he viatjat molt”. Elis elis, aquí ho deixem per pujar al bus dels morts en vida, perquè no sé si la senyora amb qui viatjo respira poc o gens. Està viva, me n’adono quan buida el seient amb la seua no-conversa. Hi ha qui va al Rec com un malfactor, d’estranquis i amb ulleres de sol. Ja es comprarà la gavardina in-situ.

Entro a la botiga amb una vamba enorme damunt de la passarel·la. A dins s’hi sent els 30 millors moments del rap, en un anglès americà farcit de f*ks i altres dolceses. Com que el rap  —estil musical molt ràpid— i el tempo de la cronista es foten bufetades, no vaig arribar a triar uns pantalons sense desmaiar-me en l’intent, a més de no haver menjat res des de l’inici de l’epopeia –a Tàrrega, esclar. Surto de la vamba soltera i, oh quina joia, trobo una directora de teatre amb qui convenim que el teatre ha de ser inclusiu de debò, si no, és mentida. M’encamino al recinte dels gastrobús, amb poc encert de la meua part: l’arròs és salat i les gambes també. Ho faig baixar amb aigua, i de moment ens salvem perquè plou poc. La bossa de plàstic evita que els continguts s’embrutin, estic de sort. 

Lloc d’intercanvi de direccions per mirar la roba de segona mà, o “dona una altra vida al teu armari”. Segur que és el segon eslògan, perquè sembla que hi ha qui compra contra un mateix, pel gust i els materials. No m’esforço prou per sentir els sospirs de les peces que badallaven una vida anterior, tampoc les sentiria al volum que tenen el reggaeton de l’infern. M’emprovo una peça que no em deixa ni sospirar, i això que la talla portava una L escrita. Deu ser per quedar bé, em dic, mentre m’aguanto la respiració i amb un cop sec rescato el braç de la màniga avariciosa. Al final en surto contenta, duc a la bossa la faldilla de clown més bonica del món mundial, i un mocador blau. No plou, per tant, faré tombs.

Els desitjos més infantils han de ser satisfets. M’entra un rampell sobtat de xocolata negra dins d’una crep. Penso si també s’hi inclou el bitllet de 5 euros a dins, ja que costa aquesta barbaritat, però hi sucumbeixo, ves. Els passavolants em miren amb somrís còmplice, i em fa feliç. Comença a xispejar, però jo no abandono la crep, i això que ara em caldria buidar els ronyons. Em perdo tres vegades fins que recordo que sota una torre, que no és de Pisa, hi ha el lavabo. Fem cua disciplinada. La intimitat temporal de plàstic ajuda a renovar forces. M’aprenc el camí fins a una tal Paloma S., i allà, badant amb els estampats, cau un xàfec antiglamour total. Un bebè es toca els peus molsuts mentre sa mare li dona la popa. Se sent rock’n’roll als altaveus, i els meus dits s’amollen a un mocador alegre que la meua butxaca declina. Surto al carrer, es respira netedat i moda a dojo. 

Tinc prohibides certes marques perquè és “o la peça o la factura del gas”. Quina sort la meua, que ensopego dos cops l’any amb la marca en qüestió. Ja dic que l’amor és cec i sord, que la Visa és de ràfia i jo, ànima de càntir. Re. Que no m’acomiado, no fos el cas d’un altre amor platònic mal resolt. I en aquestes resolucions estic (sempre faig tard) si em tombo a l’esquerra, hi ha un gavadal de teles precioses amb què omplir l’armari d’alegria. Hi caic de quatre grapes, ai de mi. Montse, no t’encantis, diu el meu jo interior, l’esquena em fa figa i el cap em pesa. Cafè, cafè! 

Agafo el bus-llançadora amb un silenci d’espectre ben mudat, carregada d’imatges curioses i fotos acolorides. Ningú no desvela els tresors dels outlets dins de les bosses. Es pon el sol a Ponent, i jo també hi torno. Enguany, el Rec era força eixut d’aigua. Ai, la que ens espera.