Li escric aquesta carta perquè vull que sàpiga que l'esternut d'aquesta matinada m'ha cremat la meva brusa preferida (aquella de cotó de-color-de-príncep-quan-fuig) i ha fet que els bombers vinguessin a veure què passava —a les 2 de la matinada. Ha estat apoteòsic: he sortit en sostenidors, els que tenen l'estampat de poms de flors… Sí, talla… i ara, què n'heu de fer! Clar que, gràcies a aquest fet, han vingut el cos (ostres, i quin cos… Ai, què deia?) de bombers i amb ells un notari i un jutge… que… ai sí, que em perdo… que tenien les lletres “GUAPO!!” escrites al testament. Sí, una tieta per part de rebesàvia era andalusa, es nota que m'agrada exagerar… Per si no n'hi hagués prou, m'heu cremat els deures de Mates (NostreSinó sigo lloat!!) i amb les guspires, les parts més sucoses de la Història del segle XX (o sigui, que m'he industrialitzat de miracle, ves per on!). Ara, he descobert amb un whatsapp molt bufó que el meu cavaller no es diu Jordi (ja fora molta coincidència) i que tampoc regenta cap llibreria de vell. Però duia una samarreta estampada de sutge que feia olor de roses… (el que fa l'amor, que t'espatlla el nas…) i amb les espines de les roses finalment HO he aconseguit: acabar de rematar aquella tanca tan pesada que donava entrada (i mai sortida) a tots els llangardaixos verds i llefiscosos que em ronden cada nit, proposant-me no-sé-què d'un intercanvi d'armadures… Ai no, que era un estira-i-arronsa de llengües… I ara que hi penso, un que parlava en anglès m'ha dit "You're my knight in shining armour".  De fet, deia “Jura mai, nai, ni xai ni arma.”. No éreu pas vós? 

Canviant de tema, podries anar a estossegar una miqueta als poetes que reciten com si s’ofeguessin? De pas, tornar cendra els mals llibres de poesia, aquells que es financen de la butxaca de l’egocèntric i cada any ens tortura amb una proposta d’esquirol. Ja saps que pago llum i gas amb puntualitat anglesa, però és que no crec que tinguem tantes Muses per a tanta mediocritat. A més a més, sol·licito un cop de cua punxeguda contra els mals recitadors, els de nanana-niro-nanana-niro-nananiro-nananà i “gràcies” de vers final. És que em fan venir èczemes sobtats mentre els sento amb una natja fora de la cadira, a punt de fugir-ne. 

Seria feliç que intercanviéssiu morada amb els professors de batxillerat, aquells que només afavoreixen la narrativa. Deixa’ls cova i foscor eternes, amb unes fotocòpies esbiaixades del Quixot com únic remei contra el tedi etern. Per acabar, si als “cantants” de reggaeton no els infectes coll, laringe i queixals amb unes bones aftes, ens quedarem orfes de bones lletres. Un mal de ventre uns minuts abans d’actuar… què et sembla, eh? Et regalaré la producció anual de tofu de la botiga on compro, a canvi. Fa? 

Amb tota la confiança que em dona ser veïna de replà, us demano que ensopegueu més sovint amb la meva vida ensopida. Jo no hi oposaré resistència.

Amb pomada anticremades i molt d'afecte,

La Princesa Incompresa