Aquest matí hem rebut una trucada d’un servei a domicili. Fins aquí tot sembla correcte, si no fos que aquest servei és per matar els àcars —d’una vegada i per sempre!— d’un matalàs en qüestió. Diu que els aspiren. Ha! Se m'ocorren millors maneres de matar-los: posant-los reggaeton mitjançant altaveus de microfibra, llegint-los el programa electoral de Vox, recitant-los passatges de poemes sentimentals… Probablement funcionaria, encara que si fos jo la “tècnica”, no podria cobrar res, aquests mètodes meus ni són científics ni estan emparats per la llei contra la tortura psicològica dels àcars. Vet-ho aquí, que encara em fotrien a la presó. 

Em venen al cap altres moments singulars d’una altra vida. Carta rebuda a la bústia, adreçada a una tal Montserrat Alcoy Roca. Viu a la mateixa casa que jo. Té número de client de l’empresa remitent, i comparteix marit amb l’articulista. Amb paciència infinita i bona lletra vaig enviar una carta en què explicava el “ménage à trois” surrealista, i sol·licitava la desaparició de la Sra. Alcoy. No ho vaig fer per compassió, no pas. Ho vaig fer per evitar mals majors: un armari alternatiu, una alegria a destemps, una dona més bonica. En vaig rebre resposta –de l’empresa, vull dir–, deien que “hemos procedido a la eliminación de la clienta como usted nos sugirió”. Em van matar l’alter ego, vet-ho aquí. Donaria per a un sketch teatral, no?

Multa de circulació. Cap novetat, més aviat perplexitat. El paper adreçat a la meua persona diu que és per anar contra direcció en un carrer del tot desconegut per a mi, de Tàrrega exactament. No negaré que he tingut mals dies i he confós entrar per sortir, i dreta per esquerra. Ara, el que em sobtava de la multa és el dia. Amb parsimònia medito sobre el calendari: he anat allà, he fet això, allò s’ha quedat per fer… En resum, m’han multat un dia en què NO era a Tàrrega. ¿Potser tinc una doble que fa maleses mentre l’articulista s’aplica a viure com cal? ¿I si és a l’inrevés? 

“Al pal, pal, i a la merda, merda”. Això fou el que sentencià l’escombreta del vàter quan decidí separar-se del seu suport. Tants anys escoltant desgràcies i crítiques sobre la feina, la pudor, els humans… aquella era la decisió més encertada. L’humà, però, no compartia pas aquesta iniciativa, i amb ímpetu i quatre cagumtots va aconseguir unir el que l’escombreta i pal havien separat. El vàter, element nociu per a tots 3, encara se’n fot de tantes precaucions. “Ja tornareu, ja!”, diu, murri, quan ningú no el sent. 

Dels mitjons que van a viure al pis de dalt, ningú no n’ha parlat mai bé. Com els amants d’Estellés, caldria fer-ne un poema en lloança. Jo bé que els aparello perquè es maregin juntets a la rentadora. Però ell (o ella, no en sabem el gènere) diu que tant de matrimoni l’empudega i l’angoixa. S’amaga, doncs, del seu congènere i en diu pestes ben fluixetes, acompanyat de les volves de pols de sota els armaris. De nit, quan els humans ronquen, aprofita els sorollets i s’arrossega escales amunt, esglaó a esglaó. Esbufega fluixet per no despertar-nos. Així que arriba a la seua destinació, una rialla ofegada se li escapa per on posem el peu. I mentre la humana no el cerca, el matrimoni de mitjons desaparellats es conforma amb la distància d’un dúplex. N’he vist de quadres, jo que sempre he usat mitjons d’un sol color. Ja diuen que, de nit, tots els calaixos es tornen quadres…