Veureu, sé que els meus articles no son gaire “targarins”, però hi ha col·laboradors molt experts i ben documentats i sé que jo no estaria a l’alçada ni pujada sobre una escala. La meva intenció és provocar un somriure a qui em llegeix, i no sempre és fàcil, perquè costa més fer riure que fer plorar; només que miris al teu voltant, engeguis la televisió o la ràdio o llegeix qualsevol diari, n’hi ha per engegar a plorar i no parar: morts (per les guerres, pasteres, accidents...), les pujades de preus i l’IPC, els focs, la política... tot fa plorar.

Però mireu, i aquí sí que faré una aportació targarina, com que els carrers i les voreres de Tàrrega estan com estan (em sembla que mai havien estat tan malament), doncs una ensopegada amb un clot i el cinquè metacarpià trencat. Enguixada i mínim tres setmanes immobilitzada. Ara m’he tret el guix i m’he posat una meravellosa bota Walker que és més pija però emprenya igual. Em sembla que mai m’he comprat unes sabates tan cares perquè aquí només te’n donen una. 

Doncs això, com que l’avorriment és prou gran, una té temps de tot i he fet un recull de notícies absurdes per poder fer un article que us arranqui un somriure. La primera té a veure amb la xifra màxima d’amics que un pot tenir. Sembla que un estudi de finals del segle passat, el XX eh, no el XIX, va determinar que els humans podien establir bona relació amb un màxim de 150 persones, que a mi per a tenir bona relació ja em semblen moltes, la veritat. L’antropòleg Robin Dunbar, al capdavant de la investigació, va determinar que hi havia una relació entre la mida del cervell i la mida del grup de persones amb qui ens relacionem: segons ell una part del cervell està estretament relacionada amb la mida del grup social. Van decidir que des de l’inici dels temps el nombre màxim de persones per a tenir-hi bona relació és de 150 (repeteixo que per a tenir-hi bona relació em semblen moltes). Segons Dunbar una persona mitjana disposa d’un primer cercle amb tan sols cinc éssers estimats. Quinze serien els bons amics que podem tenir en diferents moments de la vida (perquè bons amics, 15 també són molts).

La segona notícia que té a veure amb les mides diu que els universitaris solen ser tres centímetres més alts que els que només tenen estudis primaris (i jo que sempre he dit alt, gros i talòs). Aquest estudi diu que està demostrat que el creixement dels espanyols no només s’ha estancat sinó que hi ha indicis que s’ha començat a perdre alçada. Abans feien servir les dades del servei militar per fer la mitjana de l’alçada, clar que només tenien controlada la dels homes, però les dones de sempre no hem importat gaire, i ara un equip d’investigadors i investigadores que hi ha de tot han arribat a la conclusió que els universitaris fan tres centímetres més que els que només tenen estudis primaris. És clar que aquest estudi està fet a Jaén i allà hi fa molta calor, i una cerveseta i una altra i s’acaben dient barbaritats perquè conec gent sense estudis molt alta i gent amb tres carreres molt baixa. Aquí potser era més important la mida de la birra que res més.

I per evitar que això passi, que un empalmi una birra amb una altra, es veu que hi ha terrasses que s’han proposat limitar el temps d’estada a la mateixa, i es veu que ja hi ha llocs que posa que només podràs estar trenta minuts a la terrassa. Doncs potser no és mala idea, potser així demanen una altra cervesa per a posar el cronòmetre a zero i tornar a començar a comptar, amb la qual cosa els bars vendran més, però també pot ser que s’alliberin taules i tothom pugui seure. Com que mai res és a gust de tothom, aprofiteu l’estiu que jo com que més aviat em mouré poc seguiré buscant notícies absurdes per fer-vos riure una mica.