A mi digueu-me tiquismiquis però a hores d’ara encara no entenc l’atorgament de la Creu de Sant Jordi als Estopa, igual que en el seu moment no vaig entendre el Premi Nobel de les lletres a Bob Dylan. Que sí, que a mi m’agrada molt Bob Dylan, i que Blowig in the wind és un himne i que moltes de les seves cançons tenen un missatge important, però d’aquí a donar el Premi Nobel de les lletres a una persona que fa lletres de cançons hi ha una gran diferència. Bé, és com quan proposaven el Premi Nobel de la Pau per a en Jordi Cuixart, que no li vull treure mèrits pacifistes però que tampoc ha fet tant per la pau. Doncs bé, amb els Estopa em passa si fa no fa el mateix.

La Creu de Sant Jordi és una distinció anual que la Generalitat de Catalunya atorga a aquelles persones o entitats que pels seus mèrits hagin prestat un servei destacat a Catalunya en defensa de la seva identitat, de la seva llengua i la seva cultura. I home, fins on jo sé, Estopa, llevat de ser de Cornellà, ni per Catalunya ni pel català han fet gran cosa per no dir res, per no parlar de la lletra de les seves cançons, que traspuen masclisme pels quatre costats.

És cert que la Creu de Sant Jordi ja no és el que era, i que ara la donen gairebé a qualsevol, cosa que, tot s’ha de dir, devalua molt les que es van concedir meritòriament. Però de debò calia donar la Creu de Sant Jordi als Estopa? És que em sembla increïble i humiliant. Home, la Creu de Sant Jordi a la Companyia Elèctrica Dharma l’entenc i està més que justificada, perquè la Dharma s’ha mullat i és a tots els actes reivindicatius per la llibertat, la independència o el que convingui, però els Estopa...
Que no, que no, que com més llegeixo la lletra de les seves cançons més mania els agafo, i mira que potser hi havia alguna cançó que m’agradava, ara mateix no me’n ve cap al cap, però una cançó diu: “Luego follarte, metertela hasta las cejas,
hasta que te chirrien los dientes, cuando yo tenga suficiente, Tu tendras sobresaliente, para degustarte vaselina lubrificante,
si no quieres dañarte procura no moverte.” Home, aquesta lletra està més en consonància amb els brètols salvatges de La Manada que amb l’essència de la Creu de Sant Jordi.

A mi ja em perdonareu, però crec que la Generalitat fa temps que ha perdut el nord, i mai, mai (ni en temps d’en Montilla que ja és dir) havíem retrocedit tant i fet tantes concessions a canvi de res. I sentir en Junqueras que diu que “ho hauran de fer sols...” Què hauran de fer sols? Vendre’s a preu de saldo el poc que queda? La Generalitat, i el govern, mai, mai, mai havia caigut tan baix. I se n’han ben sortit de fer baixar el suflé i de desmotivar la gent. I aquest acarnissament envers la Laura Borràs, que jo no soc pas gaire fan de la Laura perquè crec que també s’ho creu una mica massa i va de diva i té un bon percal, però home si per a uns exigeixen presumpció d’innocència, exigim-la per a tots.

I sentir Marta Vilalta dir que Laura Borràs aboca el Parlament cap a un camí de descrèdit... potser caldria recordar-li què va fer Roger Torrent. Sentir Marta Rovira dient que no es poden equivocar d’adversaris, però aplaudir amb les orelles tot el que en Rufián diu per boca d’altri, tampoc diu molt a favor seu i en pro de la unitat de l’independentisme. Ho dic sincerament, veient el canvi de rumb que ha fet ER, que fins i tot ha perdut la C pel camí, no puc entendre com encara treuen tan bons resultats. Juro que no ho entenc.

Apa, a buscar una ombreta, un bon llibre i un bon vinet i a aguantar com es pugui la calor.