Jo tenia amics i amigues que només hi eren quan jo els necessitava. Aristòtil, a qui vaig conèixer tard i malament, m’hauria previngut amb la seua ètica, jo hauria descobert que l’amistat era interès. No perseguíem pas els mateixos camins, ni volíem coincidir en objectius comuns. Potser per això em buidava més que m’omplia, i a cada cara desconeguda li posava una màscara per al meu benefici. Desengany rere desengany, aquestes amistats feien més forat que no pas arrels fondes. 

Abans que això em passés, tampoc m’advertiren del plaer i les amistats. Que bons eren els moments de bocates i música, de passejos vora els rius, de concerts i confidències sota la lluna. Eren receptors de les meues pors, i emissors de l’alegria que repartia en riure, aquelles persones de la jovenesa. Us ho confesso: els noms de les llibretes són llambregades i somriure fugaç en els anys adolescents. Quan els vull recuperar, se’m barregen noms i cognoms, prats i olles, circumstància i misses. Heu llegit bé. Tothom té un passat. 

Perquè hem estat confinats degut a la Covid, Aristòtil se m’ha aparegut en somnis. M’ha dit que l’amistat de debò és aquella en què totes dues parts es desitgen el millor, la seua companyia és agradable –no pas útil– i s’estimen contràriament a la casualitat. “Tinc una bona amiga.” La conversa sobre aquesta perla fa que el temps s’aturi, i es pregunta, sense malícia: on, com, qui. Mai “per què”, l’amor desinteressat no té raons òbvies ni realistes sobre les quals fonamentar-se. Un vespre en què el meu cos volia abandonar la resistència, l’amistat generosa i fonda va trucar a casa. Em portava menjar per a resistir, per allargar la convicció de voler-nos el bé, l’una a l’altra. Aristòtil –potser d’amagat– s’hauria emocionat en veure-ho. Totes les cullerades d’aquell puré em van eixugar les llàgrimes: érem iguals en el temor i en la voluntat cap a l’altra. 

A la cloenda d’aquest article hauré rebut desenes d’emotives frases de millora. Per a l’articulista, la més significativa fou la de la infermera: “Sigues sempre positiva, Montse”. Si voleu estar bé, estimeu contra tot pronòstic, en temps de malures i a pesar de l’eufòria, sota tempestes i arrecerats per sostres estelats. La bona amistat tarda temps a créixer: vegeu els baobabs, els deserts, la lava dels volcans, una ària. Penseu-hi. I ara truqueu-los, que sàpiguen que són valuosos per a la vostra vida. Sí, la llàgrima també pertoca al lector. Una abraçada.