Avui és un dia trist per a aquest modest articulista, constant i fidel col·laborador de la Nova Tàrrega des de fa ja uns quants anys que en règim setmanal ja en porta més de 18 i que, afegits als d’altres periodicitats o simplement als més antics publicats de forma esporàdica, en vindria a sumar més de 35, d’anys. Són molts anys, possiblement massa. Què dic, possiblement!, rectifico; amb tota seguretat, quan ets un aprenent i a més un autodidacte, el risc de fer-te pesat el tens més que garantit. Escriure és un ofici i un art. Bé, tot plegat i amb sort diversa, anava dedicat, únicament i exclusiva, als meus amables lectors i als de la Nova Tàrrega en general. També perquè el que roman escrit, escrit està, i alguns dels molts investigadors de la vida local podran, al llarg dels anys, trobar-hi algunes dades tan objectives com aparentment subjectives, de la meva autoria i de collita pròpia sobre fets i personatges de la vida social i, sobretot política.  Ara m’han recomanat de prendre’m un període sabàtic (que pot ser d’algunes setmanes) a fi de reflexionar sobre unes propostes que m’ha fet la direcció actual de Nova Tàrrega. En realitat he de dir que alguna cosa semblant ja me l’esperava, però també he de dir que el fondo argumentat i l’excusa en si m’han deixat francament sorprès i una mica «tocat». Per això el període sabàtic i l’obligada reflexió, encara que, de moment, penso tornar tot i que no sé ben bé com ni amb quina periodicitat. Veurem.

Avui, per acabar de donar una certa forma a aquest article aportaré un record de família que amb motiu de l’amic/ga invisible se’m va fer per Reis del 2006, entranyable i sempre present entre els meus papers més preuats; diu així:

«Possiblement podrien ser paraules o pensaments teus. Gràcies per fer-nos pensar i tirar endavant valorant i gaudint de tot el que ens rodeja, però sobretot de la família i de moments com aquests» I segueixen aquest seguit de pensaments en prosa de Walt Whitman:

"No deixis que acabi el dia sense haver crescut una mica, sense haver estat una mica feliç, sense haver alimentat els teus somnis.// No et deixis vèncer. No permetis que ningú et tregui el dret d’expressar-te, que és gairebé un deure.// No abandonis les teves ganes de fer de la teva vida un fet extraordinari.// No deixis de creure que les paraules i la poesia sí que poden canviar el món... Som éssers humans plens de passió. La vida és desert i és oasis.// Ens fa caure, ens fa mal, ens converteix en protagonistes de la nostra pròpia història.// No deixis mai de somiar, perquè sols en somnis pot ser lliure l’home.// No caiguis en el pitjor error, el silenci. La majoria viu en un silenci espantós.// No et resignis. No traeixis les teves creences. Tots necessitem acceptació, però no podem remar en contra de nosaltres mateixos. Això transforma la vida en un infern.// Gaudeix del pànic que provoca tenir la vida al davant. Viu-la intensament, sense mediocritats.// Pensa que en tu està el futur i a trobar la tasca amb orgull i sense por.// Aprèn dels qui més poden ensenyar-te. No permetis que la vida et passi sense viure-la."

Moltes gràcies a tothom i a reveure.