Aquest aforisme d’avui podria ser, segons la meva modesta opinió, la síntesi paradigmàtica de la conferència del president Aragonès feta al MNAC amb motiu del primer aniversari de les eleccions del 14 de febrer. A part de les fites, més o menys històriques, assolides en aquells comicis; una en clau de país i l’altra estrictament de partit. La primera, realment significativa en la lluita per a la independència, fou l’assoliment per primera vegada d’una majoria independentista en vots al Parlament de Catalunya. La segona fou la victòria d’ERC, tan treballada com ajustada, però legítima i que li va permetre retornar al capdavant de la Generalitat des de l’època de Macià i Companys. I, si és cert que la cronologia ens diu, o ens pot dir, moltes coses, també ho és que no tothom en rebem les mateixes percepcions. Per exemple, ERC, que no sempre va ser ben tractada, ni segurament prou respectada pel que va acabar essent la precària i finalment desprestigiada transició del règim del 78, ha evolucionat completament en els seus postulats ideològics i també doctrinaris, fins al punt d’esdevenir, en bona mesura, un partit d’un pragmatisme tal que ni els seus fundadors, avui i ara, podrien reconèixer i molt menys acceptar. 

I, tanmateix, tot plegat després del referèndum del Primer d’Octubre del 2017 al qual el País va respondre d’una manera valenta, extraordinària i exemplar. La galàxia dels fets és de tothom coneguda i de la qual ens sentim legítimament i majoritària del tot orgullosos, malgrat l’injust i incomprensible grau de repressió que Jordi Panyella, periodista d’investigació i autor del llibre Causa general, publicat per Angle –del qual recomano vivament la seva lectura–, ens diu que segons el seu recompte minuciós, "són 2.562 les persones represaliades per l’Estat espanyol, amb investigacions policials i judicials de tota mena, víctimes de la persecució administrativa, econòmica i política per la seva participació en el moviment independentista de Catalunya. Si hi afegim les 1.066 persones bastonejades l’1 d’octubre de 2017, pugen fins a 3.628". Això només per a començar. El llibre informa de moltes més històries personals, i també afirma que «volen atemorir una generació sencera». Una afirmació que trobo que es queda curta perquè més aviat són dues o més les generacions que deuen voler atemorir.

I, a tot això i molt més, ERC sosté, en aquest cas, a través de la ploma d’Andreu Pujol Mas, afamat escriptor, que "a l’independentisme li cal una brúixola i un període reconstituent". Potser sí, però, per ara només ens sentim políticament sotmesos a una dieta de "pa i aigua" i a escoltar ficcions i adoctrinaments sobre diàleg i, a tot estirar, de tant en tant, el sermó de la muntanya. La veritat és que el partit hegemònic (únic) no contempla si no és sota la crítica a la utòpica o a la màgica independència res que pugui anar més enllà de l’esperança dels creients, i això pot durar per sempre. La dignitat personal i el dret a la plena llibertat de tots els catalans és cosa que molts dels independentistes actuals no veurem ni que ens mantinguem associats a la Confraria del Sant Sepulcre.