La recent invasió d’Ucraïna per Rússia ha suposat el final d'una etapa de pau entre Occident i Rússia, en la qual els aliats dels EUA han establert acords amb els països de l'antic bloc comunista.

Per entendre el que està passant, és important entendre que Ucraïna va ser un dels pilars fonamentals de l'imperi rus, després d'un llarg període de dominació polonesa. I va succeir que, en diferents llocs d'aquest imperi i també a Ucraïna, va sorgir un moviment nacionalista motivat per la pertinença a la religió catòlica i la defensa de l'idioma ucraïnès, que en realitat és un dialecte del rus.

El 1917, després de la revolució comunista, Ucraïna va ser nomenada república i a principis dels anys 20 del segle passat va passar a formar part de la Unió Soviètica (URSS), fins al moment de la desintegració d'aquesta, que va ser conseqüència del Tractat Internacional de Belavetzha signat el 1991 pel president rus Borís Ieltsin. Amb aquest tractat, quinze repúbliques de l'ex-URSS, entre les quals Ucraïna, varen aconseguir la independència.

Durant la guerra freda, EUA considerava Ucraïna com un país apèndix de Rússia, encara que es tractava d'un país dividit entre una població catòlica inclinada a unir-se a Europa Occidental i una altra d'ortodoxa amb una marcada tendència d'aproximar-se a Rússia. I va ser un error històric no haver sabut donar una solució territorial a les dos parts del país, cosa que va passar-li factura un temps després. Ucraïna té un significat molt més rellevant que altres països independents i veïns, com Polònia, l'antiga Txecoslovàquia, Hongria o Romania.

Ucraïna és el segon país més gran d'Europa i el fet que pugui entrar a formar part de l'OTAN no forma part dels plans de Putin, ja que quasi tota la part oest de Rússia ja està envoltada per països afins als EUA i a la Unió Europea.

L’expansió de l'OTAN cap a l'Est d'Europa en la dècada dels 90 i els anys 2000 per incloure països com Polònia, Lituània, Letònia i Estònia va fer pujar la por de Moscou. A Rússia veuen l'OTAN com una organització afí als EUA, que defensa els seus interessos en la regió, de manera que si Ucraïna en formés part, suposaria limitar la seva sobirania i influència a la zona.

Sigui com sigui, els esdeveniments se succeeixen: el 2014 l’annexió russa de Crimea i part de les regions de domini ortodox a la zona est d'Ucraïna i des de novembre del 2021, l’acumulació de mitjans militars russos a la frontera comuna, que feia pressuposar una intervenció militar imminent en aquest país. Al final, després del terrible discurs de Putin l'última setmana de febrer, els objectius de la invasió es defineixen amb claredat: dominació complerta del país, sotmetiment de l'exèrcit i la designació d'un govern titella afí a Moscou.

No obstant, cap de les consideracions històriques exposades justifiquen la brutal invasió perpetrada per Rússia a Ucraïna, un país sobirà que aspirava a consolidar-se com una democràcia occidental.

Putin ha aprofitat l'extrema debilitat dels EUA, un país dividit en diferents ideologies i sensibilitats, amb el president Joe Biden, un dels menys competents de la història, que acumula errors geoestratègics com la desastrosa retirada militar d'Afganistan, que va representar un desastre militar, polític i econòmic. Per altra banda, la Unió Europea tampoc ha estat a l'altura de les circumstàncies, amb una estratègia de defensa que en l'última dècada ha estat marcada per un suposat pacifisme, amb Alemanya com a país referent, que a igual que la resta de països europeus, ha anat mantenint una despesa militar amb un nivell baix, ignorant la potencial amenaça d'una Rússia territorialment reivindicativa, i deixant, per tant, que el soci americà assumís la major despesa de l'OTAN, raó per la qual els EUA es qüestionen permanentment l’existència d'aquesta organització.

La qüestió és que tenim una guerra dins d'Europa, i com en totes les guerres, aquesta té un cost per a totes les parts, en vides humanes, en la pèrdua de poder adquisitiu, la reducció del comerç exterior, un empobriment general conseqüència de la inflació, la manca i l'encariment de productes energètics com el gas o el petroli, la manca de matèries primeres, especialment les claus per les noves tecnologies, la qual cosa suposarà estrangular algunes cadenes de producció, i la manca i encariment d'aliments per la manca i encariment dels cereals.