Avui, des d'aquest modest article, lamentablement i amb gran pesar vull deixar constància del record personal dels dos decessos succeïts respectivament els dies 7 i 8 de la passada setmana. El primer fou el d'un veí de la nostra escala; en Josep Enríquez Maldonado, de 55 anys, i en vull reiterar el meu sincer condol a la seva esposa Gemma, al seu fill Èric i a la resta de la seva família. Feia temps que el veia patir en silenci, però als meus ulls, humanament esperançat fins que va arribar la seva hora.

El segon el de l'Anna Maria Castellà Verdés, de 48 anys, de qui sabia el coratge amb què lluitava junt amb el seu espòs Francesc i tota la resta de la seva família i, en especial l'atenció del seu pare: el metge Jordi Castellà. Humanament és impossible trobar paraules que puguin ajudar a superar el profund dolor d'una pèrdua tan sentida. Només se m'acut pensar en el vostre jardí de la vida, aquell en el qual heu plantat il·lusió, família, compromís, estima, treball, esforç, amistat... i pensar sempre en la fràgil plenitud viva en el silenci on l'Anna Maria perviurà. I, Francesc, jo et recordo lleial i amb fermesa, al dolor de la teva esposa. 

Dies d'hivern, dos decessos de persones joves, molt joves, gairebé inesperats, sobtats, malgrat llurs respectives coratjoses lluites per la vida. Només puc recordar que som fràgils: Més del que no ens pensem. 

El que un servidor anomeno, respectuosament, "sermó" al MNAC, sigui per la posada en escena, pel contingut, pel to, o per tot plegat, m'ha semblat més això: un sermó que no pas una conferència valenta, innovadora, àdhuc mobilitzadora. En qualsevol cas, personalment, m'ha recordat aquelles que ja ens van fer fa anys tant el president Jordi Pujol com també el president Artur Mas. I sí, ja sé que eren uns altres temps, penso que és ara que ens trobem realment en un moment molt més transcendent per al nostre futur col·lectiu. Un futur que no podrem resoldre en clau de partit. De partit que aspira a ser hegemònic, gairebé únic. Protagonista exclusiu d'un alliberament nacional que esgrimeix, com a idea de força, la de la "Catalunya sencera". Si tenim en compte que sempre hem estat un poble acollidor amb tothom per naturalesa i convicció, posar en dubte aquesta realitat i valor només ens pot fer pensar en una estratègia basada en interessos partidistes (via àmplia potser?). Poc a veure amb la unitat de tot l'independentisme, que és el que de veritat ens convé. La veritat és que avui no em sentia prou animat per escoltar tot el parlament amb la deguda atenció, però ho hauré de fer més endavant.