Els fets, els parlaments induïts, la retòrica constant i permanent amb què el govern de Catalunya s'expressa en boca, principalment del seu president, Pere Aragonès, ens marquen una estratègia (si se'n pot dir així) clarament encaminada a rebaixar la tensió independentista, a apaivagar-la, abjurant de la DUI i al més o menys explícit renunciament del que va significar el Primer d'Octubre. Desescalar en definitiva. I, encara que en terra eixorca, seca, dura i estepària (o de l'altiplà castellà si ho prefereixen vostès) ja només roman la fantasiosa taula de diàleg. De diàleg que no pas de negociació. 

El proppassat diumenge vaig poder jugar, des de l'inici de la pandèmia, la primera partida d'escacs competitiva oficial, en aquest cas de la Lliga Catalana, i fou a Mequinensa contra l'equip del Baix Segre, amb la gent del qual hem mantingut sempre una gran amistat i una fraternal cordialitat. Al marge del resultat, que en aquest cas fou favorable als jugadors del Tàrrega per 5 a 3 (es juga a 8 taulers). No cal dir que servidor soc el jugador de més edat encara en actiu al nostre club i, probablement, també un dels pocs que encara s'hi mantenen dins de la Federació Catalana d'Escacs a la Delegació Territorial de Lleida. No em resulta pas fàcil l'estar en actiu i a nivell de competir. A la partida a què faig referència, tot i ser l'adversari molt més jove i superior a mi i jugar amb blanques amb 2.034 punts d'Elo i servidor amb negres amb 1.905 punts, es va poder constatar que jo havia preparat una estratègia amb més variants possibles i ell va entrar en una de les que m'havia preparat i que indubtablement el va sorprendre i el va forçar a invertir-hi més temps en l'anàlisi pertinent, la qual cosa em va permetre jugar molt tranquil i relaxat i poder guanyar amb 22 jugades. La qüestió és que vaig disposar de temps per reposar tot fent una mena de becaina (havia dormit només unes 3 h estudiant línies i partides) i ves per on, vaig tenir una mena d'imaginari de la "taula de diàleg" política, sigui per la tensió superada o pel paral·lelisme del mateix enfrontament, no ho sé. Però l'imaginari resultant fou el del President espanyol somrient i victoriós després de la primera jugada i un Pere Aragonès amb unes quantes peces desaparegudes sense haver pogut ni jugar. Em vaig despertar molt emprenyat. Era només un somni. O no? Continuarà...