¿Quants de vostès, amables lectors, heu emprès la lloable tasca d'aprendre un idioma foraster? ¿I quants en recordeu els rudiments? Potser perquè la memòria hi té a veure. 

Les persones que aprenen una llengua, ¿per quina raó ho deuen fer? Algú creu que és per no emmandrir el cervell. Altres, per cultura i tradicions foranes. Els més agosarats, per contrastar el funcionament de la llengua materna amb les d'aprenentatge. Fins aquí, totes les raons són assenyades. En podem trobar més: entrena el teu cervell i fa créixer la ment, evita la demència, millora l'oïda i augmenta l'habilitat cognitiva. Per a qui s'hagi quedat estancat en l'última raó, els compararem un cervell a un atleta: com més s'entrena, més fàcil li és exercitar els músculs. El mateix passa amb el cervell. Si li donem "teca", l'estimulem i ens en demana més. Si per contra deixem que es rabegi en la mandra, allò que aprèn –i probablement, amb molta dificultat– s'esvanirà com la silueta d'un arbre en la boira de Ponent. Cal no deixar d'alimentar-lo i així no se'ns rovellarà.

Llavors, quins símptomes presenten les persones que s'equivoquen mentre aprenen idiomes? O caldria dir ¿com saben si estan aprenent com cal? La meua memòria sap qui va aprendre de pressa, i qui es va quedar en el verb To Be i el famosíssim "na-na-na-nana-yellowsubmarine", potser perquè els agradaven els Beatles, als aprenents d'anglès. Em pregunto on vàrem fallar; si no es relacionaven bé els conceptes; tal vegada l'escriptura no era prou clara… Amb el temps, alguns éssers humans dominen les estructures d'aquest nou idioma, i poden demanar un beure i un sandvitx en un pub anglès sense témer cap estafa o entrebanc digestiu. Hurra! per ells, sembla que la memòria està a favor seu. 

Tornant, però, a l'aprenentatge d'idiomes, deixeu que us faci un enfilall de curiositats sobre l'anglès, el rus i l'espanyol. Aquells que us baralleu amb l'idioma de William Shakespeare heu de saber que els adjectius no tenen gènere ni nombre, per tant, no podeu dir "nenes adormides" sinó "adormit nenes". Pel que fa al rus, no existeix la possibilitat del passat imperfet ("Jo dormia molt bé"); els sentireu dir "jo vaig dormir molt bé", tant si recorden l'època com si no. Altrament, l'espanyol usa la Ñ per distingir entre els mots una i uña, i la lletra LL no la trobareu mai al final de la paraula, tret que sigui estrangera (catalana, per exemple).
És del tot incoherent que jo, pobra filòloga que pretén escriure articles d'opinió, us digui quin idioma foraster heu d'aprendre o caldria abans que milloréssiu on es posen les ces trencades. Aquí no ho debatrem, esclar. Abans que arribem al darrer paràgraf d'aquestes disquisicions, permeteu que us doni unes dades inútils sobre l'anglès, el polonès, el xinès i el wòlof. De l'anglès: el 96% de les seues paraules més usades és d'origen germànic, perquè fins al 1066 no hi ha la invasió normanda que introduiria el llatí al seu vocabulari. Del polonès heu de saber que totes les paraules són planes, i l'accent que fan servir no és com el nostre. Del xinès us diré que no té singular ni plural, masculí o femení (ara entendreu per què els costa tant aprendre el català). Finalment, el wòlof, que és l'idioma més parlat al Senegal, té una manera ben particular de comptar. Els números del 0 al 5 són paraules distintes, mentre que del 6 al 10 es fa servir la combinació 5+1, 5+2… (en què juróom vol dir cinc, i benn seria el número 1), l'expressió per dir SIS és juróom benn. 

Apreneu el que apreneu, està clar que poseu bíceps al cervell. I quin goig que fa, veure'l actiu!