Diu ERC «que el 2022 ha de ser l’any en què comencem a desencallar aquest conflicte polític». Doncs, què vol què li digui, senyora portaveu d’ERC, Marta Vilalta. Que si no és el 2022 que sigui el 2023 o el 2024 o...ves a saber per a quan, només el diàleg? I el «part» polític? Vostès sí que deuen saber el que passa, perquè sinó ens l’hauran ben «plantada al clatell», la taula de diàleg. Amb tot plegat, per ara, ja podem constatar que entre uns i altres «ens hi fan el mànec». Com li estan fent al president Aragonès a títol personal (i institucional) malgrat la seva silent i «amorosida» gestió partidista evidenciada per Esquerra contra l’independentisme, el procés d’alliberament nacional, el Primer d’Octubre del 2017, la DUI, i tot el que han representat i representen encara les extraordinàries mobilitzacions populars.  
Per descomptat que a la ciutadania  li agradaria poder saber les apostes dels actius estratègics amb què ERC pensa fer el corresponent contrapès en la (per ara i tant) suposada negociació dialogada, inclosa la comissió bilateral. I, si dic això, és perquè precisament fins ara no s’ha vist cap evidència (ni una) que pogués representar una contrapartida de lògica política per als malmesos interessos de Catalunya i de tots els seus ciutadans. Malmesos, menystinguts i premeditadament conculcats de manera directa i sistemàtica. Tanta repressió a tot el país, a tantes bones persones, als seus  legítims interessos, a la seva dignitat, tants atacs en tants fronts, com són l’ensenyament, la llengua, les infraestructures, el món econòmic, el financer, l’empresarial, el de la flagrant endèmica injustícia fiscal, etcètera.  Haurien d’haver comportat una ferma,  dura i coratjosa reacció, sense pal·liatius ni excuses de cap mena. Però, en lloc de reaccionar com seria d’esperar, manteniu, entre uns i altres, partits, coalicions, grups, grupuscles, arribistes i marxants; tots, la mortal divisió de l’independentisme a canvi de practicar un aberrant neoautonomisme que només beneficia els dòcils del sistema imposat, el nodrit «sottogoverno» i els seus nefastos derivats com són els venuts, botiflers i renegats. I tot plegat sense lleis que necessàriament, en justícia, ens haurien de ser favorables. Amb aquesta lògica no hi haurà vies, ni amples ni estretes, per on marxar un país fustigat ple d’obstacles oficials i d’enemics anticatalans que pocs s’atreveixen a reconèixer i denunciar. Ara mateix la llengua n’és el paradigma més greu, i la llibertat d’expressió ha començat a dubtar i a tremolar, com s’ha pogut constatar amb els casos; Xavier Roig a l’Ara; Albert Sánchez Piñol a La Vanguardia i Hèctor López Bofill a la Universitat Pompeu Fabra.  Podem pensar que som, en tant que Catalunya nació, en ple conflicte amb la nació de matriu castellana. I, amb tot aquest panorama, dimecres, el MHP Pere Aragonès va a Madrid convidat pel Club Siglo XXI. Bon viatge, president!