Els que més invoquen Catalunya com un sol poble ho fan d’acord amb uns interessos clarament partidistes, més o menys ideològics, de classes i sempre emparats en l’oportunisme polític conjuntural, estratègic i, sobretot, electoralista. Molts ho han fet al llarg de la nostra història i sempre de manera recurrent. A destacar el moment precís i segurament que el de més plenitud en que fou emprat públicament, per primer cop, l’expressió «un sol poble» fou a Badalona durant un acte d’homenatge al centenari de Pompeu Fabra per Josep Benet que compartia amb altres il·lustres personalitats –segons es desprèn d’un article del periodista Marc Andreu del 15/10/2017 publicat a elcrític.cat–. 

L’article en qüestió, molt detallat i ben documentat, fa referència a la data de l’acte que fixa el 24 de març del 1968 com la data en què Josep Benet va encunyar públicament l’al·ludida expressió. També fa referència a les polèmiques intel·lectuals i polítiques que es vivien en aquells moments, totes elles provocades per una clara preocupació social i en les quals intervenien les millors plomes i ments pensants. No cal recordar que es trobaven en ple franquisme i sota la pressió social de les grans migracions dels anys cinquanta i seixanta. Només, pel seu indubtable interès, faig referència textual al que va dir en Benet: «En aquest treball –en aquest combat, diria–, ens hi trobem tots els ciutadans d’aquest país nostre que volem viure en democràcia i llibertat. [...] Tots reclamant que l’ensenyament de l’idioma català sigui una realitat per a tothom, perquè a Catalunya ningú es pugui sentir discriminat per raó d’idioma. Perquè uns i altres, catalans de llinatge i nous catalans, formem un sol poble.»

He volgut referenciar aquest moment concret de la nostra història perquè puguem constatar que el compromís i la fraternal voluntat d’un acolliment integral i social i per una convivència total amb els nous vinguts, ha sigut sempre una constant de la nostra realitat i, si ara ja fa més de cinquanta anys d’aquella evidència i estem com estem, és evident que algú no ha volgut compartir aquells mateixos valors. Ni la mateixa bona voluntat en l’esforç i la generositat. I, si en la voluntat nacional (la que ens pot permetre d’arribar a ser un poble sobirà) no s’ha entès encara que el nacionalisme català és cívic i no pas ètnic, vol dir potser que l’excusa de la llengua a aquestes alçades ja no hauria de servir per a qui hipòcritament la blasma des d’un fals victimisme invocant que som «un sol poble». La teràpia és ben simple: a Catalunya la llengua oficial ha de ser el català; en les relacions socials i privades que cadascú parli com li plagui o bonament pugui, i això no és bilingüisme, és una altra cosa més sana, cosmopolita i enriquidora. Ah!. El bilingüisme és sempre un parany mortal per a la llengua minoritzada. Naturalment aquests principis quedaran activats amb tota normalitat quan siguem un poble sol, lliure, digne, respectat i sòlidament integrat. 

Bon Nadal i un Nou Any 2022 ple de llibertat, justícia i salut per a tothom.

Cuideu-vos molt!!