I no parlo del coronavirus, que segueix fent el seu camí. Tampoc de la lluita sanitària que fa el que bonament o científicament diuen que s’ha de fer. Molt menys de les greus limitacions amb qu[e es troba la nostra sanitat de la qual sempre ens hem sentit tan orgullosos i que malgrat totes les agressions politicoadministratives forçades per la injusta i endèmica migradesa de recursos, va aguantant estoicament i de manera exemplar gràcies als seus esforçats professionals i, per què no dir-ho, també a la seva fe amb el futur del nostre país. Per cert, una fe que els nostres polítics actuals no semblen pas capacitats ni per entendre. Desunits, viuen una realitat absolutament allunyada de la que viu i pateix tot el país. Sembla talment que encara no s’hagin adonat que estan pervertint la llavor de la nostra llibertat, dels nostres drets fonamentals i de la dignitat de tot un poble. 

La referència de no estar immunitzats (per sort) a què faig al·lusió avui ve donada per la reacció generalitzada a la vergonyant notícia que hem pogut conèixer de l’escàndol revelat en un article publicat al diari Ara sobre la indignant qüestió dels privilegiats per la «llicència per edat» aprovada originàriament per la mesa del Parlament de Catalunya l’any 2008 sota la presidència d’Ernest Benach i en època del segon tripartit polític. Cal precisar, per si de cas, que la mesa va prendre l’acord per unanimitat, com si d’un fet transcendental es tractés. Naturalment que ho era, de transcendent, perquè l’any 2008 acabava d’esclatar una crisi econòmica i financera d’una gravetat extrema, iniciada ja l’any 2007 amb greus conseqüències socials. Costa d’imaginar com en aquell context social, econòmic i financer (del polític no cal dir-ne res) es podia arribar a instaurar una «figura» com aquella que finalment va acabar beneficiant amb uns escandalosos privilegis 21 funcionaris de diversos nivells que s’hi van acollir. Amb la immoral dispensa d’anar sumant triennis sense haver ni de treballar. Informada queda la indignant vergonya. I, a títol merament reflexiu vull remarcar que aquell any al municipi de Tàrrega, on també governava el «tripartit» es va tancar la liquidació del pressupost incloses les inversions amb un dèficit aproximat d’uns 8 milions d’€. Aquell equip de govern és, estructuralment i política, el mateix que tenim en l’actualitat més els representants de la CUP. Penseu-hi.

«Quan la por no és innocent, ja no és por, és covardia» Joan Fuster