Tot i que, com sempre abans, no gaire ben avinguts. Diuen els que saben del que parlen, o diuen saber-ne, que les discrepàncies de base són fonamentalment ideològiques. I són els mateixos que quan els convé afirmen que les ideologies no serviran per a salvar-nos. Ara mateix es pot comprovar que tampoc per moure’ns per cap via ni sentit. En bona mesura la part certa de tot aquest remenat és l’esberla permanent i delirant per la qual estan portant el país uns quants d’aquests il·luminats. Pobrets ells, pobres de nosaltres i pobra nació catalana que va camí de no veure ni la llum de la seva llibertat. Al menys al llarg dels pròxims quaranta o cinquanta anys segons venen a dir els més profètics. 

Perquè el cert és que tenim molts pragmàtics que fan de profetes. I, curiosament o paradoxalment, gairebé tots tenen responsabilitats i poder en l’actual govern. Uns amb més protagonisme que d’altres, cal dir-ho, però tots amb l’obligació de governar-nos. I què fan? Doncs moltes coses, és clar, però totes sobretot basades en el nefast i sovint mortal autonomisme al qual ens tenen ben amarrats, com si d’una sínia es tractés, els poders de l’estat. Tot i estar sotmesos permanentment als tradicionals exercicis de mala fe que aquest (l’estat) ens dedica, els nostres no reaccionen si no és amb reclamar més autonomia i fer uns invocadors relats basats en la fe i l’esperança dirigits, suposadament, a no sentir-nos més desvalguts, explotats, atacats i menyspreats com si d’uns pobres colonitzats en terra pròpia es tractés. 

I jo em pregunto: què més li espera a Catalunya a part d’aquesta delirant realitat que estem vivint? Ara ens volen «mossegar» la llengua des de l’ensenyament després d’esberlar-nos el territori. Sembren odi sistemàtic en contra del català, dels catalans, de Catalunya i de tots els PPCC en tant que subsidiaris d’una mateixa cultura. I, encara que sigui difícil suposar que per a l’independentisme les coses puguin empitjorar, vist el panorama i la deriva política d’un creixent autoritarisme cada dia més present, val més preparar-se davant l’evident deserció i desorientació de les nostres forces polítiques. Desunits, mal aconsellats, acomplexats i, probablement també acovardits, són evidències que configuren una realitat de perillosa incompetència contrària als drets dels catalans com a poble i no diguem com a nació. On queda sinó aquell principi que reconeix que cada nació té dret al seu propi estat polític? Als llimbs de què o de qui?

Després de veure la freda celebració oficial dels 43 anys de la Constitució espanyola a Madrid, he tingut la sensació d’una mena d’enterrament de tercera i l’aixecament figurat d’un mur castrador de tota esperança política per a tots els demòcrates espanyols. Entre ells nosaltres i uns quants més. Però cal recordar que tanta inseguretat basada en la mentida i provocada per mentiders només pot produir feixisme (franquisme en el cas d’Espanya) i perilloses precarietats.