Els animals ja les fan aquestes coses i encara que no sempre puguem  entendre el perquè (o sí), sembla que, després del control de danys, hauríem de prendre alguna mesura o prevenció. La metàfora (o no) em podria, i de fet m’ho permet, d’entrar sobre el cas de la irresponsable sentència que imposa el 25% en castellà als alumnes de P5 de l’escola Turó del Drac de Canet. Un atac  en tota regla a la immersió lingüística del català en l’àmbit de l’ensenyament a Catalunya: un model d’èxit pedagògic per a la integració, el consens i el respecte a tothom segons reconeixen mestres, docents i professors en general.

Sé, i no soc l’únic, que la justícia és la primera gran condició de la humanitat. Car, la precisió de «bona» justícia que, paternalment, em va fer aquell vell conciutadà mai hi seria de més, que diríem. Però la realitat de l’arquitectura legal del sistema és que totes les instàncies jurídiques de l’Estat espanyol, des del Poder Judicial passant pel Tribunal Suprem, l’Audiència Nacional, Tribunals Superiors i tots els etcèteres que emparen dins de la mateixa estructura i fins al Tribunal Constitucional, estan sotmesos al règim sagrat de la doctrina interpretadora o dels interpretadors suprems. Aquest és el gran escull. Gran i perillós per no dir mortal de necessitat. Tots hem vist com la justícia «interpretadora» desatén o castiga els que diuen veritat i perdona o exonera de tota culpa els que enganyen i menteixen àdhuc cometen perjuri. Podem constatar-ho ara mateix amb els judicis per corrupció que s’estan portant a terme en diverses instàncies pels casos del PP en què, per exemple, s’ha vist «erròniament» implicat l’expresident Rajoy i tutti quanti dels seus afins. En fi, tot un espectacle les declaracions de Rajoy davant la comissió del Congreso. I les de la senyora Cospedal també. 

Fets aquests comentaris o diatribes personals, ara em toca recomanar la lectura de l’article publicat a VilaWeb i a El Punt Avui de data 13 del corrent en què els seus insignes signataris fan una crida a la ciutadania a assumir els cinc punts exposats. També els fan extensius «a exigir-los a les nostres institucions i a comprometre’ns a actuar per a fer aquest pas endavant que ens exigeix la nostra llengua. Pel futur del català, pel futur dels Països Catalans». Si us plau, busqueu-lo i llegiu-lo!

L’aposta política actual d’ERC és a una sola carta i amb qui té a les seves mans la resta de la baralla, per tant el joc és absolutament desigual i, com a tal, està ben perdut. I d’això en diuen diàleg, propostes, negociació i el que sigui. En realitat s’assembla més a un pensament màgic que a cap altra cosa. Ho volia dir, encara que, segons em temo ja ho sabia tothom, llevat potser de la mateixa ERC. No es vol admetre que siguem una nació, però ho som i la nostra pàtria comuna és la nostra llengua. I ara van per aquí!