Acabant el 2021 ens torna a tocar parlar de la llengua catalana. Ho fem ja esgotats. Esgotats de nosaltres mateixos, que es faci política amb el que no toca, que la Justícia es posi on no hauria, que es vulguin arreglar coses quan ja es va tard, esgotats també del llarg procés polític independentista o també esgotats de veure com l’Estat espanyol ens ataca amb qualsevol arma llancívola. I ara, malgrat tot això, encara ens torna a tocar de defensar el català i concretament el català a l’escola. A l’escola i a les traduccions que se’n facin per poder veure sèries a la televisió.

Aquest semblava una entesa assumida, però les coses han canviat molt al nostre país després del “Procés”; començant perquè el PSC ja no és l’antic PSC, aquell partit de govern que encaixava en l’ampli acord nacional català. Aquesta ànima del PSC va ser exorcitzada. Amb el múscul dels socialistes catalans i amb les poques energies dels Comuns (perquè no en posen gaires: com a exemple el poc lluït ministre d’Universitats que han aportat al govern espanyol), les coses podrien ser ben diferents si s’hi comptés amb consens d’un gran arc parlamentari. Però la defensa que fan de “les minories” i dels valors republicans francesos com la igualtat o la fraternitat només l’entenen a l’espanyola i a la jacobina, mirant des de Madrid.

Des d’allà se n’aprofiten, i saben que ens agafen amb les bateries baixes i que és el moment d’atacar. I en un cos dèbil, en un cos faltat de vitamines, és més fàcil que una grip o una Covid hi faci estralls. Ho saben i ara amb el bastó ens donaran cops polítics per totes bandes. Dic polítics no perquè afectin els polítics directament, sinó perquè afecten allò que és de tots, els interessos comuns que tenim com a nació. I espera quan arribi a presidir el govern espanyol personatges histriònics de baix nivell com Pablo Casado o Isabel Díaz Ayuso

Justament a Catalunya ens ha envaït la sensació que més val que ens governi un model de la campanya de Nadal del Corte Inglés i una elegantíssima excomunista gallega que no pas que arribin aquests, un PP amb el suport de Vox i Ciutadans, que cimenten els seus discursos sempre amb Catalunya (costa diferenciar-los tots tres com a partits, perquè venen a dir el mateix) i que aplicarien “155” sectorials per qualsevol tema que es posi a tir. I el cert és que en el passat això ja solament semblaven paraules, però avui comencem a tenir la sensació que no serien sols paraules. Ja en van aplicar un de 155 i, com qui diu, no va passar res. Allò va ser amb un Rajoy, un Margallo o una Sáenz de Santamaría que eren uns tecnòcrates moderats al costat d’aquest possible i eventual govern de PP amb Vox. Aquests no es tallarien gens a entrar amb l’aixada a TV3. Com tampoc tindrien manies a incrementar l’obligació del castellà a les escoles catalanes; i el debat que tenim avui ens semblarà una broma.

Però no mirem tant enllà i pensem respostes per al present. Soc dels que comparteix que el Departament d’Educació hauria de sortir a presentar un pla que faci que tots els funcionaris responsables d’inspeccions escolars es posin intensivament a comprovar quin percentatge real de català es parla a les escoles. Tots estem ben segurs que aquesta aplicació estricta serà un bon maldecap per a alguns centres educatius, on el castellà és la llengua més corrent. I si el Departament d’Educació no té prou força, que comencin els alumnes o els pares d’alumnes a aixecar la mà i diguin “en català, si us plau”. Que siguin ells que ho exigeixin al seu centre educatiu o que ho elevin a instàncies superiors. Cal aixecar la mà, cal demanar la paraula, cal respondre en català.

Ho escriu un que ha pres consciència de les moltes vegades que va veure com el castellà era la llengua vehicular a l’ensenyança i que mai va considerar que això fos un problema. Però és que el problema l’han fet gros i l’han magnificat mans polítiques matusseres posant-s’hi pel mig. De fet, així va començar Ciutadans a Catalunya. I ells en van fer un problema, però també ens ha servit a nosaltres per prendre consciència de la nostra dèbil realitat. 

Ells diuen “s’ha acabat” amb un somriure de superioritat. Però nosaltres també ho hem de dir. Sense sornegueria, sense altivesa, sense rancúnia. Amb correcció, amb bones maneres, amb naturalitat. Sempre que es pugui: “Parli’m en català, si us plau.”