Fa pocs dies el president francès Emmanuel Macron va anunciar que els propers anys França comptaria amb noves petites centrals nuclears repartides pel seu territori. I entre aquestes i el gran pla per instal·lar generadors d'energies renovables, el seu país quedarà totalment cobert energèticament i no dependran de ningú.

Macron ho anunciava a poc més de mig any de trobar-se en campanya electoral a la reelecció a la presidència, davant un augment molt important del preu de la llum, a setmanes d'inici de l'hivern i amb una rumorologia rondant al voltant d'una possible apagada del corrent de la llum generalitzada. Deia als francesos: estigueu tranquils, estem i estarem coberts energèticament.

Però també deia als seus ciutadans: sí, necessitem les renovables, i sí, necessitem l'energia nuclear, i així serem totalment autosuficients. Una autosuficiència de la qual no poden pas presumir molts països de la Unió Europea. Tampoc l'Estat espanyol.

A França, a més, i com aquí, no estan gaire a favor dels efectes paisatgístics de la implantació de camps de plaques fotovoltaiques o de quixotescos camps de molins aerogeneradors. I a això Macron respon: o ens espavilem ara o ens haurem d'espavilar patint. I els diu: us poso nuclears, també, perquè sé que no voleu tota la costa atlàntica plena de molins de vent. 

El president de França pot parlar així de nuclears perquè la consciència del tema al país és molt diferent que a altres llocs, i saben que no és la sortida més sostenible a la demanda energètica, però n'és una i de molt potent, en la qual compten amb experiència.

Aquest debat és també molt viu avui arreu d'Europa, com ho és a Catalunya. Volem aerogeneradors davant la costa catalana? Volem més aerogeneradors a indrets ja sobrecarregats com poden ser els alts de la Conca de Barberà? Davant la Costa Daurada sí, però a la Costa Brava no? Pot ser que un territori conegut pel seu vent fort, la Tramuntana, no tingui cap aerogenerador? Camps de plaques solars al pla de Lleida sí, però a la plana interior de l'Alt Empordà no? Semblen preguntes que es responen per si soles, i a les quals cal aplicar lògica i sentit comú, però també igualtat i solidaritat entre territoris.

Si no afrontem aquestes preguntes, els donem respostes aviat i les apliquem els propers anys, la necessitat ens hi portarà per obligació. O potser és que preferim renovar i ampliar unes plantes nuclears catalanes que semblaven tendir a l'extinció? Preguntem què en pensen a Ascó de tot plegat. Però preguntem també quanta gent es quedarà sense feina si aquestes plantes tanquen.

Ens podem imaginar una central nuclear al terme municipal de Tàrrega? Potser podria estar ubicat on havia d'anar la presó… és una pregunta provocadora, sí, però cal provocar les consciències d'un país, el nostre, que sembla instaurant en el no a tot i que confia que l'administració ja ho gestionarà tot amb uns recursos desconeguts. Som un país que volem aigua però no volem desviar ni una gota de cap riu. Som un país que volem créixer però que ens arrepleguem en nosaltres mateixos. Som un país que apostem per les renovables, però al nostre paisatge predilecte no. Som un país que no volem peatges, però tampoc les grans cues de trànsit. Som un país que vol turisme, però no gaire. Som un país que volem que els pobles petits no s'abandonin, però opinant des de les capitals. Som un país que vol ser quelcom al matí, però a la tarda ja li fa mandra.