Angela Merkel deixarà aquesta tardor el seu càrrec de cancellera alemanya després de setze anys al càrrec, al qual va succeir el socialdemòcrata Gerhard Schröder.

Setze anys al càrrec que l'han fet protagonista de la vida política europea sense interrupcions. Quan va arribar a liderar Alemanya es va valorar que fos la primera dona al capdavant d'una gran nació europea (el Regne Unit a banda). Després, amb la crisi econòmica iniciada el 2008, va passar a ser la cara dels ajusts econòmics i l'austeritat. Es va consolidar com l'autèntica líder a l'ombra de la Unió Europea, més enllà de qui hi hagués al capdavant de la Comissió Europea. Més endavant també es va fer gran com a líder amb una valenta política d'acollida de refugiats quan aquest va ser el principal tema de l'agenda política. Una política d'acollida que anava en relació amb un conjunt de valors que han fet que el respecte que es té per ella vagi en augment al llarg dels anys. La seva personalitat ha acabat sent valorada, respectada i fins i tot estimada. Ara plegarà i deixarà un buit tan gran que pocs podran omplir. Veurem qui serà el proper canceller alemany, però no és clar que el seu llegat serveixi per mantenir el càrrec i el liderat del govern als del seu partit.

Així, a escala europea, qui té millor posició per ocupar el seu lloc serà el president francès, Emmanuel Macron. Però Macron té sols uns mesos de coll fins a les properes eleccions presidencials i en cas de perdre-les, surt del mapa, però si guanya i aconsegueix la reelecció, aleshores sí que podrà agafar el testimoni d'Angela Merkel.

Macron, com ella, ha avalat ser un autèntic líder europeu. Un líder europeu amb visió, idees pròpies, empenta i voluntat. Un autèntic líder per una Unió Europea sempre mancada d'aquests, davant el quadre desdibuixat del comandament orgànic. Europa necessita més Macrons i més Merkels, i perdre'ls els dos deixaria un panorama força desolador. Un panorama molt del gust dels crítics amb el projecte europeu.

Uns crítics que en temps de la pandèmia de la Covid-19 han trobat molts argumentaris. Uns argumentaris difícils de rebatre: com la mala i tardana gestió del procés de vacunació o les fronteres tancades i la complexitat i diversitat (manca d'unitat al cap i a la fi) en el marc europeu. I a tot això sumar la culminació del Brexit…

Per respondre a aquest afebliment calen figures com Merkel o Macron, per defensar el projecte europeu amb llança i espasa, i no sols a la defensiva amb escut, com sol passar davant de cada petit temporal polític.

Com Merkel i Macron, una altra opció és Mario Draghi, el primer ministre italià, perquè és un autèntic referent en l'àmbit econòmic europeu, i és considerat per molts com un autèntic salvador de l'euro. 

Draghi és a quilòmetres de distància de lideratge polític europeu d'un Pedro Sánchez. Per entendre'ns: Draghi pot fer-se whatsapps amb el president dels Estats Units i "la conversa" de Sánchez amb Joe Biden va ser de meme. Però els temps de Draghi, com els de Macron, també poden ser breus, perquè el seu càrrec va lligat a la volatilitat màgica de la política italiana.

L'Europa que jo vull passa per liderats com el de Draghi, Macron o Merkel. Confio que d'una forma o altra així continuï en els propers temps. Confio que l'Europa que vingui no sigui la dels euroescèptics o antieuropeus. Confiem-hi i creiem-hi tots.