Convindrem que en la política actual tothom pontifica. I, a un servidor, li sembla que això és més aviat un signe de feblesa de la política estructural, que hauríem de tenir ben clara i al màxim de definida. I no l'hi tenim. En l'esfera, o millor dit; en la bombolla dels màxims responsables polítics actuals, només predomina una consigna clara: la del "mentrestant". Que deu voler dir governar un limitat i miseriós govern autonomista que, d'acord amb l'estat espanyol del qual depèn, no respecta cap dels drets polítics fonamentals del poble català ni tan sols d'aquells d'ordre politicoadministratiu que contemplen les lleis reguladores de la mateixa autonomia. Un present polític migrat i sense més futur que el d'una dependència absolutament claudicant, atzarosa i castrada de tota legítima esperança humanament desitjable.

Per si aquest panorama no fos prou de lamentar, sens atia de forma permanent i competida per part de tots els partits polítics espanyols i unionistes una catalanofòbia generalitzada carregada i incitadora d'odi, negacionisme, falsedats i injustícies totalment antidemocràtiques que compten amb la sistemàtica cobertura jurídica d'uns tribunals que semblen ancorats, pel que fa a la causa de la nació catalana, als orígens del 78. Hem d'admetre que no és fàcil reconduir la situació política de Catalunya des de la posició actual. Però sí que ho és admetre que no plantar cara als poders de l'estat espanyol, a l'unionisme catalanofòbic desfermat, a la greu fiscalitat a què ens tenen sotmesos, al tractament del treball, a les polítiques sobre la pobresa, etc. ens portarà a una via sense sortida possible i a la total inanició sense pal·liatius polítics vàlids. És evident que plantar cara i l'autoexigència responsable no és la via que transiten principalment els màxims dirigents d'ERC, ni de la CUP, ni tampoc de JuntsxCat. Probablement les evidents desavinences entre els protagonistes de l'actual govern no faciliten la presa de decisions en els aspectes més transcendentals de la gestió estratègica. Lamentablement s'ha comprovat que a Catalunya la unitat és més una utopia que una possible realitat. Això significa actualment que aquesta distòpia és d'una gravetat integral agreujada per la situació de tot el país. I, tota la responsabilitat és dels partits polítics actuants, sigui per acció, sigui per omissió, una mena de càncer de les nostres polítiques partidistes que podria acabar fent metàstasi social. I, no serveixen de res les cessions i/o concessions unilaterals producte segurament de la nostra pròpia desunió. De res, ans al contrari.

A títol merament il·lustratiu manllevo una afirmació feta per Josep Costa a l'article intitulat La llengua i la independència (que ara mateix no recordo en quin diari digital es va publicar i tampoc disposo de temps per comprovar-ho. En demano disculpes) "L'unionisme no és menys espanyolista perquè l'independentisme sigui menys catalanista, sinó que el rebuig a la independència continua sent profundament identitari". Tinguem-ho ben present.