La reflexió o reflexions que vaig apuntar en els dos articles anteriors sobre la nostra ciutat municipi continuen obertes i procuraré, en tant que ciutadà pacífic, demòcrata, independentista i republicà, seguir-hi treballant en la mesura que m'ho permeti la meva modesta capacitat, tant des del vessant humà com humanista sempre. 

Avui el tema que m'ha picat, una vegada més i així cada dia i sense aturador, és aquesta Espanya que no para amb la seva repressió, menyspreu i catalanofòbia obsessiva i malaltissa.

I, mentrestant, ERC té previst formular a la seva militància en la pròxima conferència nacional la qüestió: "Independència per a què". Només puc entendre aquesta disfunció retòrica en concordança amb aquella penosa declaració d'en Raül Romeva en què afirmà que la independència era una mena de fet instrumental. Home!, molt lamentable, perquè liquida de cop i volta el valor de la llibertat; de la de tot el país. Un polític amb el seu protagonisme partidista i institucional, que ha estat injustament condemnat junt amb altres vuit responsables governamentals més, no pot plantejar retòriques discursives de renúncia i/o rendició ni que sigui en l'àmbit de debat intern d'ERC. Un partit polític que protagonitza des de fa ara sis mesos (gràcies indirectament al PdCAT, fet que deuen voler oblidar) l'actual govern de la Generalitat, hauria de fer propostes de debat basades amb una visió molt més valenta i compromesa. Amnistia i autodeterminació? On queden en contrast amb aquestes propostes de debat tan allunyades de la urgent realitat que viu i pateix la nació catalana? 

Què s'amaga darrere d'aquests plantejaments, diguem-ne d'estratègia política? Jo no ho sé, però no m'agrada gens, cosa que a nivell personal deu tenir poca importància, però al de país i sobretot nacional, és més greu, perillós, erroni, lamentable i desafortunat del que podríem esperar d'ERC. Permeteu-me que us digui, companys republicans, que el partit no pot estar per damunt de Catalunya sinó al servei d'aquesta i dels seus legítims interessos, sense pal·liatius de cap mena i total compromís i responsabilitat. 

Penseu i pensem que Espanya ha demostrat amb fets prou rellevants i sense complexos que actua com si d'una religió es tractés: una mena de secta religiosa formada per tots els poders de l'estat: institucionals, monàrquics, jurídics, militars, policials, polítics amb tot el que arrosseguen en l'àmbit del poderós sottogoverno i les eternes inextricables jerarquies de tot ordre i condició. 

Religió, règim, del Caudillo, de Franco, del franquisme, del 36, del 39, del 78, és igual, trieu el que vulgueu, o no hi poseu cap nom; simplement són una secta; secta Espanya.