Si dic "ens" és perquè les garrofes hi va haver un temps, en concret el de la meva infantesa, en què els nens del barri n'érem coneixedors perquè el (per a mi) famós Vilaverd, al seu magatzem del carrer de les Escoles, ens n'obsequiava algunes vegades com si d'un fruit exòtic es tractés. I a fe que les trobàvem boníssimes. De fet, aquells anys tot ens agradava i les garrofes també perquè eren bones de veritat. I, si avui en faig menció és perquè m'ha sorprès la notícia apareguda a El Món del fet que el seu robatori afecta molts pagesos del Camp de Tarragona, la seva economia i, per tant, d'alguna manera la de tots. "Guanyar-se les garrofes" és cosa que els catalans, rurals i urbanites sempre hem tingut molt present què vol dir. Guanyar-se-les i no pas robar-les, collons! I ves, que al pas que portem a Catalunya, no ens acabin foten les garrofes i els garrofers i tot. 

Quin mes d'agost que portem que em feia intitular l'article de la setmana passada a la Nova Tàrrega "Aviam què passa...i què passarà". Doncs passa també que sobtadament l'inefable bisbe Xavier Novell ha dit adeu a la seva diòcesi de Solsona i com que, per ara, guarda (i guardarà) silenci, no sabem quines poden ser les seves personals motivacions que, per descomptat, mereixen el més absolut respecte. Només puc afirmar que entre moltes altres polèmiques que va provocar, i que ara no trobo oportú esmentar, destacaria el fet inqüestionable que fou finalment el bisbe més explícitament independentista de tot el Principat. És un fet. Com ho és que aquest fet debilita molt més encara la fràgil presència de bisbes sobiranistes a Catalunya. Personalment vull creure que ens queda, als independentistes, potser el consol d'una certa fràgil plenitud viva en el silenci.

Com va sent ja costum, a l'independentisme li cauen castanyes de totes bandes. I no pas poques, ni poc contundents, que diguem. Que si la via unilateral ara no toca, o només per a fer de suposat contrapès a la taula de diàleg. Tot plegat fa verdadera pena. Sort que tenim el Primer d'Octubre que s'aguanta impertèrrit i ben interioritzat que, encara que no ho sembli, inquieta tota la classe política d'aquí, d'allà i de més enllà. La privilegiada classe política funcionarial fa temps que fa cabrioles i algun que altre doble salt mortal, encara que sempre amb triple xarxa protectora de moment.

La pastilla vermella de la Montserrat Garcia publicada a la Nova Tàrrega de la setmana passada m'ha resultat difícil de pair i em reclama una atenció especial i sobretot serena que ara mateix no puc trobar. Però, com a hipotètic holobiont que segur que soc i amb tantes pastilles com em prenc, ja no em vindrà d'una més, així que hi reflexionaré.