Que ningú no oblidi aquesta realitat bàsica. Aquest punt clau. I, per saber què cal fer, tan políticament com social i humanament, cal tenir ben clara la nostra realitat per trista i lamentable que sigui. En definitiva perquè som el que som; perquè som qui som; perquè venim d'on venim i perquè la llibertat és el nostre anhel prohibit sense la qual els nostres drets fonamentals (i no fonamentals) i la nostra dignitat es mantenen tapiats al fons de la gàbia falsament constitucionalista. I la clau la té el perillós unionisme de la sagrada pàtria espanyola. Té la clau (física), la força repressora, la del relat informatiu a través dels mitjans, la dels poders econòmics, la de l'exèrcit i les armes i de los «cuerpos de seguridad del estado», i tot el que li dona la gana i més que en vol tenir encara. Ah! Sense oblidar tot el seu aparatós entramat jurídic que s'erigeix com el miraculós reactiu que tot ho atrapa i ordena. Ho ordena com vol i com li dona la gana, ras i curt. Només que amb tant de poder "democràtic" la centrifugadora estatal presenta significatives febleses per les costures del sistema. Li salten alguns punts de tant en tant, però no passa res i van fent la seva. Tapen les esquerdes com aquell qui res i tornen a enarborar els seus signes tradicionals del colpisme redemptor amb impunitat creixent i sense cap vergonya. I nosaltres, els catalans, seguim sent les víctimes i a més els sospitosos permanents. Ço vol dir més víctimes encara. 

El poeta deia: "El bosc crepita feréstec." I tant que crepita! Però pel foc que apareix  tradicionalment quan sap que és més perillós que mai. I, si del que s'hauria de tractar és d'apagar-lo amb la màxima rapidesa i després investigar-ne les causes, els orígens i tot el que faci falta, doncs sorgeix, com ara mateix hem pogut comprovar, la patètica imposició del nacionalisme espanyol que diu "nosaltres ho apaguem tot ni que sigui un parell d'hores més tard". Doncs amén i a cremar mentrestant. És com una mena de castració territorial d'obligat compliment. Quines collonades! Vull dir: quina merda de servidors públics que tenen la potestat de deixar-nos cremant un parell d'hores més del que hauria tocat. 

Si els amos de l'Estat espanyol fossin prou intel·ligents, de tant en tant optarien per deixar entrar una alenada d'aire fresc dins la gàbia, però ni això. Ans al contrari, prefereixen, per exemple, que el feixisme es rearmi en tots els sentits i amb la màxima diligència a Espanya fins al punt de sorprendre tota la UE, només per fer-nos por i, la veritat és que tanta caspa remoguda i deixada anar fa pudor i tuf de mal presagi. 

Per cert, quins ovaris els de la senyora ministra de Política Territorial espanyola, Isabel Rodríguez, quan ens diu als catalans que "deberíamos haber aprendido la lección". Una altra que pontifica per la història sense futur ni esperança, ni memòria, ni respecte. Anem bé, pels collons.