Davant del ventilador –la cronista no té els ovaris suficients, no pas en nombre sinó en gosadia, per obrir l'aire condicionat– les idees se'm liquen sense cap mena de propòsit. Abans d'entrar en matèria he passat per la pica del lavabo: l'aigua freda damunt dels cabells ha refrescat quatre neurones refregides i agonitzants. Bona notícia, penso. En el decurs d'anar a buscar un got amb aigua, obrir l'ordinador i esbufegar per novena vegada en una hora, els cabells s'han eixugat. Hi ha una neurona, cínica i rebel, que es mira les fotografies del desert d'Atacama i riu fluixet: "Tu vols escriure amb aquesta calor? Ha!" Sigui com sigui, i amb el perjudici afegit de la factura amb diüturnitat i traïdoria que Endesa em prepara, ja he aconseguit acabar aquest paràgraf. Ep, em queden tres neurones. 

Durant els dies en què el termòmetre no va marcar 38°C, la cronista es va descarregar –per internet– el formulari per entrar a la piscina. Tot i tanta finestra per omplir (santa paciència, ajudeu-me), ho vaig saber resoldre força ràpidament i resoluda. Els assumptes internetils, i permeteu-me la broma, cada cop són més abruptes i escampats. Em pregunto si tothom té el mateix nivell de coneixements TIC per aconseguir un certificat digital, unes entrades per a un concert, o la cita amb la metgessa d'allò del CatSalut. Dubto que siguem capaços de fer gestions digitals sense l'ajut dels joves –en cap cas per al YouTube o TikTok, sisplau– o sense una persona experta o avesada. Al mòbil ens hi demanen de tot: autoritzacions, codis QR, mots de pas i empremta del dit índex. Ens demanen que gestionem bé el temps a la xarxa. Benestar digital, en diuen. Ai...! Calla, que encara em queden dues neurones. 

Aprofito per renovar ordinador i mòbil. No sabeu pas la de vida que emmagatzema la computadora que tinc damunt de la taula. Si no vigilo, al costat hi puc fregir ous o desfer alguna cera amb propòsits maquiavèl·lics. Tot s'escalfa, tot expira, tot cau dins de l'obsolescència programada. Guardo el mòbil vell per si de cas. En el nou no puc escriure tots els detalls dels contactes recents: el pols se m'accelera i les mans em suen. I si el perdés, o tingués un accident, o un…? Explico el patró d'obertura al meu amor, no fos cas. La vida també té perifèrics que expiren: les fundes de les dents, els vidres de les ulleres, una samarreta amb un forat. Decideixo retallar i regalar: ara no sé si continuo sent bona persona. Té, que em queda una neurona. 

Dilluns 26 de juliol, Dia dels Avis. S'aprofita que Joaquim i Anna eren els pares de Nostresinyó per colar-los al calendari i recordar-nos que estimem els nostres: ens van donar paraules, costums, menjar i patrons de conducta per salvar voreres en temps de Covid. Ja sé que alguns de vatres els avorriu: que si tussen als concerts, que si et recorden tapar-te, que si ja t'has vacunat. Fa bon temps per acompanyar-los a fer un tomb i parlar del dimoni i de qui el vetlla. Compte, però. Ells resisteixen molt millor la calor per la saviesa popular, i ja han après a fer videotrucades. Oh, s'esgota la darrera neurona.

Bones vacances, AndroidX i semblants. Refresqueu-vos i descanseu de les selfies a Instagram. Si us plau.