Dilluns i una setmana estranya: comença amb el darrer dia del mes. Decideixo escoltar Bach. Les acaballes d'un maig impertinent i feixuc em pesen, com si el canvi de govern hagués estat més dificultós del que acostuma a passar. A casa també hem fet canvi, però d'armari. He de dir que hi hem suat força, tot i que les aliances de govern ja les teníem clares des del començament. Ironia, esclar.

Escolto Bach als auriculars, i el pensament s'endreça sense voler. Recupero els batecs normalitzats, no m'apresso a organitzar-me fins al juliol, desfaig el nus de l'agenda atapeïda. En una carpeta poso notes i apunts. Faig balanç dels disbarats semàntics dels exàmens; m'alegra veure'm riure sense esforç, perquè el disbarat és simpàtic, perquè no hi ha malícia. L'artista es diu Lucia Swarts, i toca en un indret curiós: un taller d'escultura, amb els oients envoltant-la sense entorpir les distàncies. Els allegro de les Suites per a violoncel em fan l'efecte que cada nota m'anima. Als andante reflexiono sobre el meu posat, l'esquena que em sosté, el meu cervell. Allegro ma non tanto, diu el darrer moviment. Assenteixo lleument amb el cap. Em sap greu que s'acabi. 

Sovint em pregunto què menjaven els membres de l'extensa família Bach per haver donat al món 120 músics. Les creacions de Johann Sebastian són considerades una de les màximes expressions de la música universal –quina joia entendre allò que no es pot dir en paraules!– i perfectes en la construcció, profundes per la profunditat intel·lectual i exquisidament belles. En el vídeo de Youtube on escolto la Lucia Swarts hi ha una noia commoguda fins a la rel dels cabells. La Suite núm. 1 per a violoncel té, en la introducció, LA música per excel·lència. El seu Preludi avança com qui et vol dir una cosa definitiva, que et canviarà la vida però no ara, que et tocarà sense adonar-te'n. El penso en el moviment ondulant de braços en cames indolents, en braços alçant-se i protestant. Ningú no hauria de caminar mentre sona el Preludi. L'estàtica de la bellesa. 

Glenn Gould –el geni, el perfeccionista, el músic amb peculiar sentit de la música– seia en una cadira remenuda mentre mussitava, ell mateix al piano, els ritmes de les Variacions Goldberg. Res no omple tant com aquestes notes, obsessives per segons qui, que foren compostes per alleujar l'insomni del Comte Kaiserling. El clavicordista a qui se li va encarregar aquesta tasca fou Johann Gottlieb Goldberg –d'aquí, doncs, el nom de les variacions. Aquest enginyer de la música enregistrà dos cops les Variacions. A la segona, publicada l'any 1981, se'l pot sentir com canta o parla o taral·leja. Després de la seua mort, deguda a un accident cerebral vascular, se li va diagnosticar la síndrome d'Asperger.

La cronista es recrea, abans d'acabar aquest article, davant del record de la seua tomba a l'església de Sant Tomàs, la Thomaskirche, a la ciutat de Leipzig. Si algú hagués començat la Toccata i Fuga en Re menor, la joia hagués estat indescriptible… i probablement hauria après més alemany per parlar-ne. Però això, ara, ja seria un altre Bach.