Començo aquest article amb la intenció de no dir res. Res de res, esclar. Direu que, per no dir res, ja tinc començada la segona línia d'aquest paràgraf i que, si res no ho espatlla, arribarem a la tercera sense haver tocat cap tema en concret. Iupi. Soc una crac, una estrella, la punyetera mestressa del buit i de toca't-la-figa-que-som-a-l'estiu. Ha! És que sou uns descreguts, els que llegiu aquest apartat de la revista. Us pensàveu que, pel fet de ser dona, no fora capaç de xerrar molt i no tocar vores. Doncs ja ho veieu. A aquest pas em llogaran per escriure discursos al Sánchez. No deu costar tant, oi? 

Vet aquí que els discursets, a servidora, la predisposen en contra del que diuen així que intueixo que s'acosta el punt final. "No et banyis que amb l'aigua freda se't tallarà la regla." Què més hauríem volgut que la punyetera menstruació se n'hagués anat a fer un tomb, i el bany acabés amb placidesa i sense presses, eh, xiquetes? "Fer maionesa amb la regla? Ni se t'acudeixi, no se't lligarà." Clar, perquè els ous de les gallines i els meus ovaris es devien reconèixer com a parents, i no era qüestió de cometre un... ovaricidi, per dir-ho finament. "On t'has cregut que vas, amb aquesta minifaldilla?!" Al carrer, esclar. On em doni la gana, ves. "L'home ha de donar el primer pas a fer un petó a la dona." Belles dorments i figaflors del món: desperteu, coi! Que si hem d'esperar d'ells que se n'adonin, les feromones no les hauria descobertes ningú. (Pssst... Que no és amor, que és química…) 

"Pantalons, tu? Vols assemblar-te als homes?" Sé d'una dona que fins al començament del segle XXI no es va posar pantalons. Nascuda el 1945, va passar fred tots els hiverns de la seua vida. Aquell del 2005, un dels més rigorosos que recordo, la va fer decidir: temia per les seues cames. Permeteu-me que faci la broma fàcil, i el joc de paraules: ells no es posen faldilles per anar més frescos. Continuo. L'articulista recorda la cara de perplexitat de la venedora dins d'una botiga força gran de l'Urgell. "Aquest jersei és d'home. No li podem vendre perquè és d'home." L'articulista gaudeix d'un braç llarg i molsut, herència d'algun parent robust i pagès entre la Segarra i la Conca. El braç, doncs, no em cabia als jerseis de dona, pensats per femelles menys cepades que servidora. Pretenien, sense cap mostra d'ironia, que arronsés el braç perquè hi cabés la màniga. No em vaig deixar ensarronar, i a casa em cosiren a preguntes per aital proesa. Encara se'n recorden, a la botiga, de la meua proverbial tossuderia. Quin jersei més bonic, recoi. 

Diu un savi dels anomenats homes que l'amor dura 100 coits. Cent vegades de follar, vaja –si teniu sort–, o cent de fer l'amor, si heu de demanar-ho amb tres setmanes d'antelació i un salconduit amb PCR inclosa. "És una dona pública", se sent dir en terrasses, bars i cantonades. Fluixet, perquè pública vol dir bagassa, prostituta, meuca. Resumint: puta. "És un home públic." Li plouen els contractes, els contactes i els elogis; tanmateix, fa negocis de sota mà, no paga l'IVA i no es posa condó quan abusa dels "contactes" femenins. A ell, els discursets li posen tova. A ella, les frases lapidàries l'enterren en vida. Fins que decideix fer-se la sorda, i tira'mbant, que la vida són tres dies, i al quart plou a bots i barrals.